06 de maig 2006

Crítica de "V de Vendetta"

Ens trobem aquí davant de la tercera adaptació cinematogràfica d’una obra guionitzada per l’escriptor britànic Alan Moore, probablement la millor de totes. És cert que Moore ha dit que no vol tenir cap relació amb ella, declarant que a la pel•lícula es perd tot el missatge anarquista de la seva creació. No sé si això és cert, però una cosa innegable, com diu un bon amic meu, és que és una versió edulcorada de la novel•la gràfica en que es basa.

Així, si bé és cert que les escenes de destrucció de diversos monuments és espectacular i té molta més força que al còmic, tots els assassinats, amb la única excepció del de la doctora Delia Surridge (Sinéad Cusack), es resolen massa ràpidament i desapareixen les converses que V (Hugo Weaving) manté amb les seves víctimes, i que és del millor de la novel•la gràfica. Però també és cert que a la pel•lícula molts diàlegs s’han respectat gairebé fins a la darrera coma.

Un canvi bastant important entre l’obra escrita i l’audiovisual és la forma en que els fascistes arriben al poder. L’escollida al film, amb evidents reminiscències a “La Venjança del Sith” i “El Manifest Negre” (la pel•lícula, no el llibre), és certament interessant i dóna bones explicacions sobre l’existència de la instal•lació de Larkhill i el tancament del metro londinenc, aspecte no gaire clar al còmic.

Però, en canvi, el col•lapse de l’estat a causa del cataclisme climàtic conseqüència d’un conflicte nuclear, i l’arribada al govern de grupuscles d’extrema dreta fins llavors inofensius, té alguna cosa que està molt bé. En canvi, ha estat una bona idea reconvertir de Gordon Dietrich (Stephen Fry), l’home que acull a Evey a mig metratge, en un presentador d’èxit. És l’únic moment distès de la cinta i fins i tot part del públic reia. Bon paper el d’aquest actor.

També estan bé retratats els personatges de l’inspector en cap Eric Finch (Stephen Rea), la doctora Delia Surridge, i el de Peter Creedy (Tim Pigott-Smith), cap del “Dit”, la policia política. Tots dos són com apareix a la novel•la gràfica. En canvi, la part de Dominic (Rupert Graves), ajudant de Finch, probablement per allò de que hi ha coses que s’han de retallar, està una mica desdibuixat.

I sobre això d’estar desdibuixat, perdó per la redundància, està el fet de que molts aspectes que al còmic són explícits, al film només es suggereixen. Les persones que no se l’hagin llegit abans d’anar al cinema, no s’hi fixaran. Però els altres es poden veure en l’obligació d’aclarir aquests punts als seus companys. Gràcies a Deu, aquest no és el cas de la manipulació informativa, que està excel•lentment tractada.

Fent referència als dos personatges principals, V (Hugo Weaving) i Evey Hammond (Natalie Portman), s’ha de dir que tots dos fan una bona feina, encara que el canvi de la relació paterno-filial de la novel•la gràfica a una de parella a la pel•lícula, no acaba de convèncer. Però tornant a les actuacions, la millor sense dubte és la de Weaving. Amb una màscara tapant-li sempre la cara, havia de recórrer com elements interpretatius a les mans i a la veu.

I aconsegueix trametre a l’espectador com se sent en cada moment. Portman ho tenia molt més fàcil. És així com es veu perfectament l’evolució que experimenta el personatge des d’una noia poruga a una dona segura de si mateixa i capaç de tot. Tot això fa pensar que l’actriu deu haver estudiat l’obra de Moore ja que clava el personatge. La seva actuació només té un petit problema, que realment no és seu.

S’esdevé que en un moment determinat li tallen el cabell al zero. L’acció continua i més endavant, quan després d’una absència d’alguns mesos, torna a aparèixer, el pel no li ha crescut ni un centímetre. Així que aquest és un error de continuïtat. I per altra banda, no s’explica en absolut com Finch troba un determinat lloc que no concretaré per no cometre spoiler. Senzillament hi apareix.

No pot faltar una menció al “Líder”, Adam Sutler (John Hurt). Perfectament caracteritzat de "dolent" (perilla inclosa), és l’antagonista de V. Però la seva és una figura llunyana, que apareix només de tant en tant per escoltar els informes i transmetre instruccions als seus subordinats, que són els que porten el pes de l’acció. En la millor tradició del Gran Germà de 1984, se’l veu pràcticament sempre amb expressió cabrejada en una gran pantalla des d’on domina els seus interlocutors.

El resum més encertat de tot el comentat fins ara és que ens trobem davant una bona pel•lícula que ha modificat molts aspectes del còmic en que es basa, alguns d’ells molt importants, però mantenint l’esperit de l’original. Respecte quina de les dues obres és millor, ja és qüestió de gustos.

********************


Nos encontramos ante la tercera adaptación cinematográfica de una obra guionizada por el escritor británico Alan Moore, probablemente la mejor de todas. Moore ha dicho que no quiere tener ninguna relación con la película, declarando que se pierde todo el mensaje anarquista de su creación. No sé si esto es cierto, pero resulta innegable, como dice un buen amigo mío, que es una versión edulcorada de la novela gráfica en que se basa.

Así, si no hay dudas de que las escenas de destrucción son espectaculares y tienen mucha más fuerza que en el cómic, los asesinatos, con la única excepción del de la doctora Delia Surridge (Sinéad Cusack) se resuelven demasiado rápidamente y desaparecen las conversaciones que V (Hugo Weaving) mantiene con sus víctimas, probablemente lo mejor de la novela gráfica. No obstante, muchos diálogos se han respetado prácticamente hasta la última coma.

Un cambio bastante importante es la forma en que los fascistas consiguen el poder. La escogida en el film, con evidentes reminiscencias de “La Venganza de los Sith” y “El Manifiesto Negro” (la película, no el libro) es ciertamente interesante y da buenas explicaciones de ciertos aspectos no muy claros en el cómic, como el cierre del metro londinense.

Pero, en cambio, el colapso del estado a causa del cataclismo climático consecuencia de un conflicto nuclear y la llegada al gobierno de grupúsculos de extrema derecha hasta entonces inofensivos, tiene alguna cosa que está muy bien. Por otro lado, ha sido una buena idea reconvertir Gordon Dietrich (Stephen Fry) el hombre que acoge a Evey a medio metraje, en un presentador de éxito. Es el único momento distendido de la película, incluso parte del público reía. Buen papel el de este actor.

Los personajes del inspector en jefe de Scotland Yard, Eric Finch (Stephen Rea) la doctora Delia Surridge y Peter Creedy (Tim Pigott-Smith) el jefe del “Dedo”, la policía política, están bien retratados, y parecen sacados directamente de la novela gráfica. En cambio, la parte de Dominic (Rupert Graves) ayudante de Finch, probablemente a causa de los inevitables recortes del guión, está un poco desdibujada.

No es lo único desdibujado, valga la redundancia, muchos aspectos que en el cómic son explícitos, cómo la escucha de las llamadas telefónicas, sólo se sugieren en el film. Para quien no conozca el cómic son detalles que pasarán inadvertidos, pero pueden resultar molestos para los lectores de la obra original. No es el caso de la manipulación informativa, que está excelentemente tratada.

En cuanto a los personajes principales, V y Evey Hammond (Natalie Portman) ambos hacen un buen trabajo, aunque el cambio de la relación paterno-filial de la novela gráfica a una de pareja en la película no acaba de convencer. Pero volviendo a las actuaciones, la mejor sin duda es la de Weaving. Con una máscara tapándole siempre la cara, consigue sacar un gran partido a los elementos interpretativos que le restan, las manos y a la voz, consiguiendo transmitir al espectador como se siente en cada momento.

Portman lo tenía mucho más fácil. Construye perfectamente la evolución que experimenta Evey, desde una chica asustadiza a una mujer segura de si misma y capaz de todo. Todo esto hace pensar que la actriz ha estudiado la obra de Moore, ya que interpreta perfectamente el personaje. Su actuación sólo está ensombrecida por varios errores de continuidad e inconsistencias de guión o montaje, como el que después de que le afeiten la cabeza, más adelante, cuando aparece de nuevo tras una ausencia de algunos meses, el pelo no le ha crecido ni un centímetro.

No puede faltar una mención al “Líder”, Adam Sutler (John Hurt). Perfectamente caracterizado de "malo" (perilla incluida), es el antagonista de V. Pero la suya es una figura lejana, que aparece contadas veces para escuchar los informes y transmitir instrucciones a sus subordinados, que son los que llevan el peso de la acción. En la mejor tradición del Gran Hermano de 1984, se le ve prácticamente siempre con expresión agriada en una gran pantalla desde la que domina a sus interlocutores.

El resumen más acertado de todo lo dicho hasta ahora es que nos encontramos ante una buena película que ha modificado muchos aspectos del cómic en que se basa, algunos de ellos muy importantes, pero manteniendo el espíritu del original. Sobre cual de las dos obras es mejor, es ya cuestión de gustos.

1 Comments:

Blogger David said...

Hola, Sóc el David de les Ter-Cat.

Ahir vaig veure a TV3 (i per casualitat) l'última part de la versió cinematogràfica de "V de Vendetta".

Estic totalment d'acord amb tu que la pel·lícla respecta l'esperit, i que (desgraciadament per a una persona que l'ha llegida dibverses vegades abans de veure-la) també modifica molts aspectes del contingut de l'obra gràfica original.

De fet, em va decepcionar... :-(

2:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home