30 de maig 2006

VALERIÁN, AGENT ESPAI TEMPORAL / VALERIÁN, AGENTE ESPACIO TEMPORAL (1)

Des de la meva infantesa, han caigut a les meves mans molts còmics francesos i belgues, tots de gran qualitat. Diversos tenen àlbums amb arguments de ciència-ficció. Així ocorre en “Blake i Mortimer” i “Lefranc”. Però hi ha pocs exclusivament d’aquest tema. I d’ells, sens dubte el millor i el cas que ens ocupa, són les aventures de Valerián i Laureline, la seva companya, agents espai temporals de Galaxity, capital de l’Imperi Terrestre.

Hi ha moltes maneres d’enfocar el tema. Es podria analitzar sociològicament la relació que tenen les històries amb el món actual amb crítiques de diversos aspectes del mateix. Així, es pot trobar un mordaç comentari de la colonització blanca d’Amèrica del Nord (Benvinguts a Alflolol), les multinacionals anglosaxones (Metro Chatelet Direcció Casiopea), el control nord-americà de les N.U (L’Ambaixador de les Ombres) i d’altres.

Però s’ha considerat més interessant optar per dividir aquest extens article en una sèrie de punts, on s’analitzen diversos aspectes de la Nissaga de forma detallada i separadament. Així que facin el favor de dirigir-se a la connexió espai temporal més propera, on podran abordar un dels aparells amatents a propòsit i així conèixer a Valerián, Laury i l’univers on viuen i treballen.

ELS PROTAGONISTES

Com es dedueix del títol de la col·lecció, els principals personatges són Valerián i Laureline. Valerián va néixer a Galaxity, la capital terrestre, el segle XXVIII i després de passar per la Mega Acadèmia, es va convertir en un dels millors agents del Servei, algú a qui oferir les missions més difícils i delicades. En aquell moment, Xombul, un alt càrrec del govern amb ànsies megalomaníaques, va intentar convertir-se en el dictador de l’Imperi (Els Mauvais Réves).

Al no disposar de suport ni aliats suficients, va decidir viatjar a l’Europa del segle XI, on amb els seus coneixements científics podria convertir-se fàcilment en emperador i refer el món al seu capritx. Valerián el va seguir amb l’objectiu de capturar-lo, però va caure en un parany preparat pel seu enemic. Una nadiua, que responia al nom de Laureline i se sentia intrigada per ell, el va salvar i Valerián va poder complir la seva missió.

En aquest moment, haurien d’haver-se separat, però Laureline havia descobert el seu secret i a més s’havien enamorat. Així que es va veure obligat a dur-la a Galaxity, a la qual es va adaptar ràpidament i va ingressar en el Servei, on durant les seves primeres missions com agent de ple dret, el seu company va dur la iniciativa (L'Imperi dels Mil Planetes, El País Sense Estrella, Benvinguts a Alflolol, Els Ocells del Mestre i La Ciutat de les Aigües Turbulentes).

Però amb el temps, conforme anava aprenent i agafant soltesa, les seves accions anaven sent més importants, passant de ser l’ajudant de Valerián a convertir-se en la veritable protagonista d’algunes missions, on la seva intervenció va ser decisiva per a finalitzar-les amb èxit (L’Ambaixador de les Ombres i Brooklyn Station Termino Cosmos). Finalment, el fet d’executar algunes missions en solitari va assenyalar que havia arribat al nivell del seu mestre.

Ambdós formaven un equip que es complementava perfectament. Valerián pilotava qualsevol aparell que utilitzessin (L’Imperi dels Mil Planetes i L’Orfe de les Estrelles) i executava les missions amb un gran component físic (Mons Ficticis, Els Herois de l’Equinocci, La Ciutat de les Aigües Turbulentes i Metro Chatelet Direcció Casiopea). També és important la seva aptitud pels discursos, útil per a convèncer a una munió dubitativa o donar ànims quan la moral està baixa (El País sense Estrella i Els Ocells del Mestre).

Les aptituds de Laureline són més intel·lectuals. Així, després de les vacil·lacions fruit de la inexperiència, es converteix en el cervell del grup i quo pren la iniciativa en les negociacions amb diversos col·lectius (L’Ambaixador de les Ombres, El Cercle del Poder i L’Orfe de les Estrelles). I hi ha situacions on és necessari una aproximació de que només és capaç una dona (Brooklyn Station Destino Cosmos i Fronteres Còsmiques).

Però aquestes qualitats no són absolutes i en més d’una ocasió un dels dos fa coses que són més pròpies de l’altre. El fet d’estar enamorats és moltes vegades el causant d’això. Així, no és estrany que un sigui segrestat i l’altre tingui que alliberar-lo. En aquests casos, es diferencien en que Valerián és partidari de l’acció directa i Laureline prefereix la diplomàcia (Benvinguts a Alflolol, L’Ambaixador de les Ombres, La Ciutat de les Aigües Turbulentes, i Ostatges d’Ultralum).

Independentment d’això, està present a la sèrie cert masclisme. A la festa de comiat dels colons d’un planeta aïllat als que han ajudat a establir-se, Laureline parla amb les dones de les seves coses i a Valerián li conviden a provar l’aiguardent local (El País Sense Estrella). A més, el sentit bufó de Laury la indueix sovint a comprar roba femenina en els mercats de diversos mons i a posar-se-la en lloc del sobri uniforme.

Valerián també es disfressa, però només quan la missió ho exigeix (L’Imperi dels Mil Planetes, La Ciutat de les Aigües Turbulentes, L’Orfe de les Estrelles i d’altres).

************************************

Desde mi niñez, han caído en mis manos muchos cómics franceses y belgas, todos de gran calidad. Varios de ellos tienen álbumes con argumentos de ciencia-ficción. Así ocurre en “Blake y Mortimer” y “Lefranc”. Pero hay pocos exclusivamente de ese tema. Y de esos, sin duda el mejor y el caso que nos ocupa, son las aventuras de Valerián y Laureline, su compañera, agentes espacio temporales de Galaxity, capital del Imperio Terrestre.

Hay muchas formas de enfocar el tema. Se podría analizar sociológicamente la relación que tienen las historias con el mundo actual con críticas de diversos aspectos del mismo. Así, se puede encontrar un mordaz comentario de la colonización blanca de Norteamérica (Bienvenidos a Alflolol), las multinacionales anglosajonas (Metro Chatelet Dirección Casiopea), el control estadounidense de las N.U (El Embajador de las Sombras) y muchos otros.

Pero se ha considerado más interesante optar por dividir este extenso artículo en una serie de puntos, donde se analizan diversos aspectos de la Saga de forma detallada y separadamente. Así que hagan el favor de dirigirse a la conexión espacio-temporal más cercana, donde podrán abordar uno de los aparatos dispuestos a propósito y así conocer a Valerián, Laury y el universo donde viven y trabajan.

LOS PROTAGONISTAS

Como se deduce del título de la colección, los principales personajes son Valerián y Laureline. Valerián nació en Galaxity, la capital terrestre, en el siglo XXVIII y tras pasar por la MegaAcademia, se convirtió en uno de los mejores agentes del Servicio, alguien a quien ofrecer las misiones más difíciles y delicadas. En aquel momento, Xombul, un alto cargo del gobierno con ansias megalomaníacas, intentó convertirse en el dictador del Imperio (Les Mauvais Réves).

Al no contar con soporte ni aliados suficientes, decidió viajar a la Europa del siglo XI, donde con sus conocimientos científicos podría convertirse fácilmente en emperador y rehacer el mundo a su entero capricho. Valerián le siguió con el objetivo de capturarle, pero cayó en una trampa tendida por su enemigo. Una nativa, que respondía al nombre de Laureline y se sentía intrigada por él, lo salvó y Valerián pudo cumplir su misión.

En ese momento, tendrían que haberse separado. Pero Laureline había descubierto su secreto y además se habían enamorado. Así que se vio obligado a llevarla a Galaxity, a la que se adaptó rápidamente e ingresó en el Servicio. Durante sus primeras misiones como agente de pleno derecho, su compañero llevó la iniciativa (El Imperio de los Mil Planetas, El País Sin Estrella, Bienvenidos a Alflolol, Los Pájaros del Amo y La Ciudad de las Aguas Turbulentas).

Pero con el tiempo, conforme iba aprendiendo y cogiendo soltura, sus acciones iban siendo más importantes, pasando de ser la ayudante de Valerián a convertirse en la verdadera protagonista de algunas misiones, donde su intervención fue decisiva para finalizarlas con éxito (El Embajador de las Sombras y Brooklyn Station Termino Cosmos). Finalmente, el hecho de ejecutar algunas misiones en solitario señaló que ya había llegado al nivel de su maestro.

Ambos formaban un equipo que se complementaba perfectamente. Valerián pilotaba cualquier aparato que utilizasen (El Imperio de los Mil Planetas y El Huérfano de las Estrellas) y ejecutaba las misiones con un gran componente físico (Mundos Ficticios, Los Héroes del Equinoccio, La Ciudad de las Aguas Turbulentas y Metro Chatelet Dirección Casiopea). También es importante su aptitud para los discursos, útil para convencer a una muchedumbre dubitativa o dar ánimos cuando la moral está baja (El País sin Estrella y Los Pájaros del Amo).

Las aptitudes de Laureline son más intelectuales. Así, después de las vacilaciones fruto de la inexperiencia, se convierte en el cerebro del grupo y la que toma la iniciativa en las negociaciones con diversos colectivos (El Embajador de las Sombras, El Círculo del Poder y El Huérfano de las Estrellas). Y hay situaciones donde es necesario una aproximación de la que sólo es capaz una mujer (Brooklyn Station Destino Cosmos y Fronteras Cósmicas).

Pero estos cualidades no son absolutas y en más de una ocasión uno de los dos hace cosas que son más propias del otro. El hecho de estar enamorados es muchas veces el causante de esto. Así, no es extraño que uno sea secuestrado y el otro tenga que liberarle. En estos casos, se diferencian en que Valerián es partidario de la acción directa y Laureline prefiere la diplomacia (Bienvenidos a Alflolol, El Embajador de las Sombras, La Ciudad de las Aguas Turbulentas, y Rehenes de Ultralum).

Independientemente de esto, está presente en la serie cierto machismo. En la fiesta de despedida de los colonos de un planeta aislado a los que han ayudado a establecerse, Laureline habla con las mujeres de sus cosas y a Valerián le invitan a probar el aguardiente local (El País Sin Estrella). Además, el sentido coqueto de Laury la induce a menudo a comprar ropa femenina en los mercados de varios mundos y a ponérsela en lugar del sobrio uniforme.

Valerián también se disfraza, pero sólo cuando la misión lo exige (El Imperio de los Mil Planetas, La Ciudad de las Aguas Turbulentas, El Huérfano de las Estrellas y otros).

28 de maig 2006

Sobre la reedició de Valerián / Sobre la reedición de Valerián

Fa algunes setmanes, Norma, dins de la seva política de recuperar obres que ja no es troben a les llibreries, va començar a reeditar l’excel·lent còmic francès de ciència-ficció “Valerián”. Són dinou números dividits en sis àlbums. La gran notícia es que aquests, a més dels publicats per Grijalbo&Dargaud, també contenen els dos que només han aparegut en francès, “Les Mauvais Reves (Els Malsons)” y “Par Des Temps Incertains (Per aquests temps incerts)”.

Dintre del panorama europeu, aquest còmic és un dels que m’agraden més, i els vint volums, les dinou aventures més un llibre de referència, ocupen un lloc d’honor a la part de la meva llibreria dedicada als tebeos. Així que no és gens d’estrany que l’hi dediqués dos dels articles que publicava periòdicament a la meva secció de la revista “PulpMagazine”, que va desaparèixer fa uns quants anys.

Quan es va tancar, alguns articles meus van quedar inèdits i entre ells, estan els que he comentat en el paràgraf anterior. Doncs bé, aprofitant la reedició de la col·lecció, he decidit posar-los en aquest blog. Així que si esteu interessats en les aventures de Valerián i Laureline, agents del Servei Espai-Temporal de l’Imperi Terrestre, aneu consultant aquest blog de tant en tant durant els propers dies, ja que hi dedicaré entre quatre i cinc entrades.

******************************

Hace algunas semanas, Norma, dentro de su política de recuperar obras que ya no se encuentran en las librerías, empezó a reeditar el excelente cómic francés de ciencia-ficción “Valerián”. Son diecinueve números divididos en seis álbumes. La gran noticia es que estos, además de los publicados por Grijalbo&Dargaud, también contienen los dos que sólo han aparecido en francés, “Les Mauvais Reves (Las Pesadillas)” y “Par Des Temps Incertains (Por estos tiempos inciertos)”.

Dentro del panorama europeo, este cómic es uno de los que me gustan más y los veinte volúmenes, las diecinueve aventuras más un libro de referencia, ocupan un lugar de honor en la parte de mi librería dedicada a los tebeos. Así que no es nada extraño que le dedicara dos de los artículos que publicaba periódicamente en mi sección de la revista “PulpMagazine”, que desapareció hace unos cuántos años.

Cuando se cerró, algunos artículos míos quedaron inéditos y entre ellos, están los que he comentado en el párrafo anterior. Pues bien, aprovechando la reedición de la colección, he decidido ponerlos en este blog. Así que si estáis interesados en las aventuras de Valerián y Laureline, agentes del Servicio Espacio-Temporal del Imperio Terrestre, consultad este blog de vez en cuando durante los próximos días, ya que le dedicaré entre cuatro y cinco entradas.

06 de maig 2006

Crítica de "V de Vendetta"

Ens trobem aquí davant de la tercera adaptació cinematogràfica d’una obra guionitzada per l’escriptor britànic Alan Moore, probablement la millor de totes. És cert que Moore ha dit que no vol tenir cap relació amb ella, declarant que a la pel•lícula es perd tot el missatge anarquista de la seva creació. No sé si això és cert, però una cosa innegable, com diu un bon amic meu, és que és una versió edulcorada de la novel•la gràfica en que es basa.

Així, si bé és cert que les escenes de destrucció de diversos monuments és espectacular i té molta més força que al còmic, tots els assassinats, amb la única excepció del de la doctora Delia Surridge (Sinéad Cusack), es resolen massa ràpidament i desapareixen les converses que V (Hugo Weaving) manté amb les seves víctimes, i que és del millor de la novel•la gràfica. Però també és cert que a la pel•lícula molts diàlegs s’han respectat gairebé fins a la darrera coma.

Un canvi bastant important entre l’obra escrita i l’audiovisual és la forma en que els fascistes arriben al poder. L’escollida al film, amb evidents reminiscències a “La Venjança del Sith” i “El Manifest Negre” (la pel•lícula, no el llibre), és certament interessant i dóna bones explicacions sobre l’existència de la instal•lació de Larkhill i el tancament del metro londinenc, aspecte no gaire clar al còmic.

Però, en canvi, el col•lapse de l’estat a causa del cataclisme climàtic conseqüència d’un conflicte nuclear, i l’arribada al govern de grupuscles d’extrema dreta fins llavors inofensius, té alguna cosa que està molt bé. En canvi, ha estat una bona idea reconvertir de Gordon Dietrich (Stephen Fry), l’home que acull a Evey a mig metratge, en un presentador d’èxit. És l’únic moment distès de la cinta i fins i tot part del públic reia. Bon paper el d’aquest actor.

També estan bé retratats els personatges de l’inspector en cap Eric Finch (Stephen Rea), la doctora Delia Surridge, i el de Peter Creedy (Tim Pigott-Smith), cap del “Dit”, la policia política. Tots dos són com apareix a la novel•la gràfica. En canvi, la part de Dominic (Rupert Graves), ajudant de Finch, probablement per allò de que hi ha coses que s’han de retallar, està una mica desdibuixat.

I sobre això d’estar desdibuixat, perdó per la redundància, està el fet de que molts aspectes que al còmic són explícits, al film només es suggereixen. Les persones que no se l’hagin llegit abans d’anar al cinema, no s’hi fixaran. Però els altres es poden veure en l’obligació d’aclarir aquests punts als seus companys. Gràcies a Deu, aquest no és el cas de la manipulació informativa, que està excel•lentment tractada.

Fent referència als dos personatges principals, V (Hugo Weaving) i Evey Hammond (Natalie Portman), s’ha de dir que tots dos fan una bona feina, encara que el canvi de la relació paterno-filial de la novel•la gràfica a una de parella a la pel•lícula, no acaba de convèncer. Però tornant a les actuacions, la millor sense dubte és la de Weaving. Amb una màscara tapant-li sempre la cara, havia de recórrer com elements interpretatius a les mans i a la veu.

I aconsegueix trametre a l’espectador com se sent en cada moment. Portman ho tenia molt més fàcil. És així com es veu perfectament l’evolució que experimenta el personatge des d’una noia poruga a una dona segura de si mateixa i capaç de tot. Tot això fa pensar que l’actriu deu haver estudiat l’obra de Moore ja que clava el personatge. La seva actuació només té un petit problema, que realment no és seu.

S’esdevé que en un moment determinat li tallen el cabell al zero. L’acció continua i més endavant, quan després d’una absència d’alguns mesos, torna a aparèixer, el pel no li ha crescut ni un centímetre. Així que aquest és un error de continuïtat. I per altra banda, no s’explica en absolut com Finch troba un determinat lloc que no concretaré per no cometre spoiler. Senzillament hi apareix.

No pot faltar una menció al “Líder”, Adam Sutler (John Hurt). Perfectament caracteritzat de "dolent" (perilla inclosa), és l’antagonista de V. Però la seva és una figura llunyana, que apareix només de tant en tant per escoltar els informes i transmetre instruccions als seus subordinats, que són els que porten el pes de l’acció. En la millor tradició del Gran Germà de 1984, se’l veu pràcticament sempre amb expressió cabrejada en una gran pantalla des d’on domina els seus interlocutors.

El resum més encertat de tot el comentat fins ara és que ens trobem davant una bona pel•lícula que ha modificat molts aspectes del còmic en que es basa, alguns d’ells molt importants, però mantenint l’esperit de l’original. Respecte quina de les dues obres és millor, ja és qüestió de gustos.

********************


Nos encontramos ante la tercera adaptación cinematográfica de una obra guionizada por el escritor británico Alan Moore, probablemente la mejor de todas. Moore ha dicho que no quiere tener ninguna relación con la película, declarando que se pierde todo el mensaje anarquista de su creación. No sé si esto es cierto, pero resulta innegable, como dice un buen amigo mío, que es una versión edulcorada de la novela gráfica en que se basa.

Así, si no hay dudas de que las escenas de destrucción son espectaculares y tienen mucha más fuerza que en el cómic, los asesinatos, con la única excepción del de la doctora Delia Surridge (Sinéad Cusack) se resuelven demasiado rápidamente y desaparecen las conversaciones que V (Hugo Weaving) mantiene con sus víctimas, probablemente lo mejor de la novela gráfica. No obstante, muchos diálogos se han respetado prácticamente hasta la última coma.

Un cambio bastante importante es la forma en que los fascistas consiguen el poder. La escogida en el film, con evidentes reminiscencias de “La Venganza de los Sith” y “El Manifiesto Negro” (la película, no el libro) es ciertamente interesante y da buenas explicaciones de ciertos aspectos no muy claros en el cómic, como el cierre del metro londinense.

Pero, en cambio, el colapso del estado a causa del cataclismo climático consecuencia de un conflicto nuclear y la llegada al gobierno de grupúsculos de extrema derecha hasta entonces inofensivos, tiene alguna cosa que está muy bien. Por otro lado, ha sido una buena idea reconvertir Gordon Dietrich (Stephen Fry) el hombre que acoge a Evey a medio metraje, en un presentador de éxito. Es el único momento distendido de la película, incluso parte del público reía. Buen papel el de este actor.

Los personajes del inspector en jefe de Scotland Yard, Eric Finch (Stephen Rea) la doctora Delia Surridge y Peter Creedy (Tim Pigott-Smith) el jefe del “Dedo”, la policía política, están bien retratados, y parecen sacados directamente de la novela gráfica. En cambio, la parte de Dominic (Rupert Graves) ayudante de Finch, probablemente a causa de los inevitables recortes del guión, está un poco desdibujada.

No es lo único desdibujado, valga la redundancia, muchos aspectos que en el cómic son explícitos, cómo la escucha de las llamadas telefónicas, sólo se sugieren en el film. Para quien no conozca el cómic son detalles que pasarán inadvertidos, pero pueden resultar molestos para los lectores de la obra original. No es el caso de la manipulación informativa, que está excelentemente tratada.

En cuanto a los personajes principales, V y Evey Hammond (Natalie Portman) ambos hacen un buen trabajo, aunque el cambio de la relación paterno-filial de la novela gráfica a una de pareja en la película no acaba de convencer. Pero volviendo a las actuaciones, la mejor sin duda es la de Weaving. Con una máscara tapándole siempre la cara, consigue sacar un gran partido a los elementos interpretativos que le restan, las manos y a la voz, consiguiendo transmitir al espectador como se siente en cada momento.

Portman lo tenía mucho más fácil. Construye perfectamente la evolución que experimenta Evey, desde una chica asustadiza a una mujer segura de si misma y capaz de todo. Todo esto hace pensar que la actriz ha estudiado la obra de Moore, ya que interpreta perfectamente el personaje. Su actuación sólo está ensombrecida por varios errores de continuidad e inconsistencias de guión o montaje, como el que después de que le afeiten la cabeza, más adelante, cuando aparece de nuevo tras una ausencia de algunos meses, el pelo no le ha crecido ni un centímetro.

No puede faltar una mención al “Líder”, Adam Sutler (John Hurt). Perfectamente caracterizado de "malo" (perilla incluida), es el antagonista de V. Pero la suya es una figura lejana, que aparece contadas veces para escuchar los informes y transmitir instrucciones a sus subordinados, que son los que llevan el peso de la acción. En la mejor tradición del Gran Hermano de 1984, se le ve prácticamente siempre con expresión agriada en una gran pantalla desde la que domina a sus interlocutores.

El resumen más acertado de todo lo dicho hasta ahora es que nos encontramos ante una buena película que ha modificado muchos aspectos del cómic en que se basa, algunos de ellos muy importantes, pero manteniendo el espíritu del original. Sobre cual de las dos obras es mejor, es ya cuestión de gustos.