30 de març 2006

Sobre Pasqual Enguídanos Usach

Teòricament, aquesta entrada hauria d’haver estat ocupada per una crònica de les X Trobades de Ciència-Ficció de Mataró, però la mort de Pasqual Enguídanos durant la matinada del dimarts 28 de març del 2006, ho ha canviat tot. I és que com un dels fundadors, fa ja set llargs anys, de la llista de correu dedicada a la seva obra, i després de que ja se n’hagi parlat en bastants blogs, com el de Rafa Marín, em sento obligat a escriure algunes paraules en el seu record.

Aquest no és el lloc per dir com vaig conèixer la Nissaga dels Aznar, de George H.White (un dels seus alter egos literaris), però si que vull dir que van omplir moltes hores de la meva adolescència. Em van influir tant que quan a segon de BUP, tenia que escriure un relat pel concurs literari del col·legi, vaig afusellar molts conceptes d’aquest univers, com els thorbods. Fins i tot vaig crear una substància, la “fertina”, que no era més que una còpia de la dedona, el fabulós metall antigravitatori, peça fonamental de l’exploració humana de la Via Làctia.

Després, vaig conèixer altres autors, però sempre he guardat un espai en el meu cor a les històries de la família fundada pel nostre coetani Miguel Angel Aznar de Soto. Passats els anys, vaig veure el llibre que la UPC havia publicat sobre la Nissaga dels Aznar. Aquest va conduir a conèixer altre gent a la que els agradava les mateixes novel·les, creàrem la llista, començàrem a escriure novel·les i contes que ampliaven i completaven l’univers creat per Enguídanos, etc.

Un bon dia va sortir la possibilitat d’anar a Llíria, població on Pasqual va viure tota la seva vida, a visitar-lo junt amb Pedro Garcia Bilbao i Agustín Jaureguizar. Després de trobar-nos a l’Estació del Nord de València, agafàrem la línia 1 del metro, l’antic carrilet, i cap a Llíria. Va ser durant el camí que Jaureguizar va comentar-nos que era mentre es desplaçava per aquells mateixos camps que Enguídanos escrivia les seves obres, d’anada i tornava de la feina. Naturalment, els trens no són els mateixos, però em va envair una certa sensació d’humilitat.

Finalment, ens situàrem al seu portal i allà ens va obrir la seva dona Carmen, que ens va conduir al saló, on ens esperava assegut al seu sofà i rodejat pels seus gats que no paraven de donar voltes per allà. A la fi tenia davant el mestre, el geni que havia creat tot sol un univers que ja voldrien molts autors de l’altre costat de l’Atlàntic. Tinguérem amb ell una conversa molt instructiva, mentre la seva dona s’ho mirava tot orgullosa i el seu fill ens va ensenyar tot cofoi els llibres de la sèrie “Heredó un Mundo”.

Posteriorment, hi hagueren altres homenatges, com el que li van fer molts integrants de la nostra llista de correu a València, i el de l’Ajuntament de Llíria, amb una exposició sobre la seva obra molt interessant que ell va inaugurar. Però el temps anava passant i ell cada cop era més gran. Primer va ser una malaltia que el va deixar molt prim, però de la que es va recuperar. I més aquí, la desaparició d’alguns éssers estimats, fins que ha estat ell el visitat per la dama de negre.

Ara ja no està amb nosaltres, però ens ha deixat un record inesborrable. Silente ha tornat a publicar la Nissaga dels Aznar, s’escriuen assaigs sobre la seva obra i es pronuncien conferències, s’entreguen premis en el seu nom, i una nova generació d’escriptors ha pres el relleu i a dia d’avui continuen escrivint novel·les en el seu univers. I per sobre de tot molts afeccionats encara el llegeixen i transmeten l’afecció a les noves generacions.

Així, que descansa en pau, Pasqual Enguídanos. Ni tu ni les aventures dels Aznar sereu oblidats en molt de temps.

******************************

Teóricamente, esta entrada tendría que haber sido ocupada por una crónica de las X Trobades de Ciència-Ficció de Mataró, pero la muerte de Pascual Enguídanos durante la madrugada del martes 28 de marzo del 2006 lo ha cambiado todo. Y es que como uno de los fundadores, hace ya siete largos años, de la lista de correo dedicada a su obra y después de que ya se haya hablado de dicho traspaso en varios blogs, como el de Rafa Marín, me siento obligado a escribir algunas palabras en su recuerdo.

Este no es el lugar para decir cómo conocí la Saga de los Aznar, de George H.White (uno de sus alter egos literarios), pero si que quiero decir que llenó muchas horas de mi adolescencia. Me influyó tanto que cuando en segundo de BUP, tenía que escribir un relato para el concurso literario del colegio, fusilé muchos conceptos de ese universo, como los thorbods. Incluso creé una sustancia, la “fertina”, que no era más que una copia de la dedona, el fabuloso metal antigravitatorio, pieza fundamental de la exploración humana de la Vía Láctea.

Después conocí a otros autores, pero siempre he guardado un espacio en mi corazón para las historias de la familia fundada por nuestro coetáneo Miguel Ángel Aznar de Soto. Pasados los años, vi el libro que la UPC había publicado sobre la Saga de los Aznar, éste condujo a conocer personas con las que compartía el gusto por las mismas novelas, creamos la lista, empezamos a escribir novelas y cuentos que ampliaban y completaban el universo creado por Enguídanos, etc.

Un buen día surgió la posibilitad de ir a Llíria, población donde Pascual vivió toda su vida, a visitarlo, junto con Pedro Garcia Bilbao y Agustín Jaureguizar. Tras encontrarnos en la Estación del Norte de València, cogimos la línea 1 del metro, el antiguo carrilet, y nos dirigimos a Llíria. Fue durante el camino que Jaureguizar nos comentó que era mientras se desplazaba por aquellos mismos campos, de ida y vuelto del trabajo, que Enguídanos escribía sus obras. Naturalmente, los trenes no son los mismos, pero me invadió una cierta sensación de humildad.

Finalmente, nos situamos a su portal y allá nos abrió su mujer, Carmen, que nos condujo al salón, dónde nos esperaba sentado en su sofá y rodeado por sus gatos que no paraban de dar vueltas. Al fin tenía delante al Maestro, el genio que había creado a solas un universo que ya querrían para si muchos autores del otro lado del Atlántico. Tuvimos con él una conversación muy instructiva, mientras su mujer se lo miraba todo orgullosa y su hijo nos enseñó contento los libros de la serie “Heredó un Mundo”.

Posteriormente, hubo otros homenajes, como el que le hicieron muchos integrantes de nuestra lista de correo en València, y el del Ayuntamiento de Llíria, con una exposición sobre su obra, muy interesante, que él inauguró. Pero el tiempo iba pasando y él cada vez era mayor. Primero fue una enfermedad que lo dejó muy delgado, pero de la que se recuperó. Y más adelante, la desaparición de algunos seres querido, hasta que ha sido él el visitado por la Dama de Negro.

Ahora ya no está con nosotros, pero nos ha dejado un recuerdo imborrable. Silente ha vuelto a publicar la Saga de los Aznar, se escriben ensayos sobre su obra y se pronuncian conferencias. También se entregan premios en su nombre y una nueva generación de escritores ha tomado el testigo y escriben novelas en su universo. Y por encima de todo muchos aficionados todavía lo leen y transmiten la afición a las nuevas generaciones.

Así, que descansa en paz, Pascual Enguídanos. Ni tú ni las aventuras de los Aznar seréis olvidados en mucho tiempo.

14 de març 2006

Com han variat les meves prioritats en la lectura amb els anys / Cómo han cambiado mis prioridades en la lectura con los años

Després de bastant temps intentant trobar algun tema sobre el que fer un article, i sense que se m’acudís res, em vaig recordar de quan l’Alex Vidal, que conec de les tertúlies de ciencia-ficció que tenen lloc al Mariona, un bar del centre de Barcelona el primer i tercer dijous de cada mes, em va dir que hi havia més coses a la vida que la ciència-ficció.

¡Quanta raó tenia! No sé si serà per l’edat, que fa que les coses te les miris amb més perspectiva, o per alguna altre raó, però la qüestió és que al menys en el camp de la lectura, ja no tinc a la llista de pendents exclusivament llibres del gènere. Així, tot i que naturalment no els he abandonat, ara també llegeixo novel·les històriques, fantàstiques en el sentit literal de terme, i llibres d’història, com un sobre errors militars de la Segona Guerra Mundial.

Per cert, que en l’aspecte de la fantasia també haig d’estar agraït a l’Alex, ja que va ser ell qui em va iniciar a la fantàstica sèrie de novel·les de George R.R. Martin que formen la “Cançó de Gel i Foc”. Tal vegada en el futur hi parlaré en aquest blog, però ara tornem al tema del que estava parlant.

S’esdevé que us vull parlar de les novel·les de l’Univers Expandit (U.E) d’Starwars, que primer publicava Martínez Roca, i ara és a les mans d’Alberto Santos. Recordo perfectament que quan sortia una de nova, era dels primers en comprar-la i li donava prioritat absoluta en el respecte a la lectura. En canvi, l’any passat, van passar sis mesos des de que vaig comprar el llibre de l’”Episodi III, La Venjança dels Sith”, fins que li va tocar el torn.

No sé si a molts de vosaltres us haurà passat el mateix, però que he cregut que valia la pena compartir amb els meus lectors el com han anat variant les meves prioritats al llarg del temps.

*****************************

Tras bastante tiempo intentando encontrar algún tema sobre el que hacer un artículo, y sin que se me ocurriera nada, me acordé de cuando Alex Vidal, que conozco de las tertulias de ciencia-ficción que tienen lugar en el Mariona, un bar del centro de Barcelona, el primero y tercer jueves de cada mes, me dijo que había más cosas en la vida que la ciencia-ficción.

¡Cuanta razón tenía! No sé si será por la edad, que hace que mires las cosas con más perspectiva, o por alguna otra razón, pero la cuestión es que al menos en el campo de la lectura, ya no tengo en la lista de pendientes libros del género exclusivamente. Así, aunque naturalmente no los he abandonado, ahora también leo novelas históricas, fantásticas en el sentido literal del término y libros de historia, como uno sobre errores militares de la Segunda Guerra Mundial.

Por cierto, que en el aspecto de la fantasía también he de estar agradecido a Alex, ya que fue él quien me inició en la fantástica serie de novelas de George R.R. Martin que forman la “Canción de Hielo y Fuego”. Tal vez en el futuro hablaré de ella en este blog, pero ahora volvamos al tema del que estaba hablando.

Ocurre que os quiero hablar de las novelas del Universo Expandido (U.E) de Starwars, que primero publicaba Martínez Roca, y ahora está en las manos de Alberto Santos. Recuerdo perfectamente que cuando salía una nueva, era de los primeros en comprarla y le daba prioridad absoluta en el orden de lectura. En cambio, el año pasado, pasaron seis meses desde que adquirí el libro del Episodio III, “La Venganza de los Sith”, hasta que le tocó el turno.

No sé si a muchos de vosotros os habrá pasado lo mismo, pero he creído que valía la pena compartir con mis lectores el cómo han ido variando mis prioridades a lo largo del tiempo.

01 de març 2006

Sobre els vampirs i les seves característiques / Sobre los vampiros y sus características

Sobre els vampirs i les seves característiques

Dimecres passat 8 de febrer del 2006, vaig anar a un cinema de Barcelona, a veure “Underworld. Evolution”. Independentment de l’opinió que tingui sobre aquesta pel·lícula i sobre que alguns “trailers” enganyen, el que seria objecte d’un altre article, una cosa que em va cridar molt l’atenció era el fet que quan un vampir mossegava a un altre, a més de xuclar-li la sang, absorbia instantàniament tots els seus records.

Aquest aspecte, la forma més eficient que conec d’adquirir informació, ja que pel que sembla l'interrogat no pot ocultar gens, em va fer pensar en com són de variats els no-morts, depenent dels autors i començant per aquells del segle XIX, que els han utilitzat en els seus escrits. I no es tracta només dels dons que puguin mostrar, sinó fins i tot del que podríem identificar com a característiques bàsiques.

Però abans d’entrar en aquests aspectes pràctics, seria convenient una mica d’història. Tot té un principi, i en el cas que ens ocupa, és comunament acceptat que el vampir tal com el coneixem en el segle XXI prové de la novel·la “Dràcula”, publicada el 1897 per l’escriptor irlandès Abraham “Bram” Stoker, on el noble transilvani personifica la fascinació pel prohibit i simbolitza la sexualitat reprimida de la societat victoriana.

Però la idea d’un ésser que s’aixecava a la nit de la seva tomba per a beure la sang dels vius prové dels orígens de la civilització, existint llegendes al respecte ja entre els sumeris i els egipcis, les fonts escrites més antigues a les que tenim accés. Des d’aquest moment, i com moltes altres creences, aquesta va anar evolucionant al llarg dels mil·lennis, incloent nous elements abans inexistents.

Per exemple, l’Església va declarar que eren servidors del Maligne, amb tot el que això suposa, i l’origen de l’all com a protecció prové del costum a Europa Oriental de ficar una dent d’all a la boca d’un difunt abans d’enterrar-lo per a evitar que es convertís en vampir. Precisament, l’origen del vocable procedeix de l’eslau, i és de sobres coneguda la figura de Vlad III Draculae, príncep de Valàquia.

Tornant a la figura de Stoker, es creu que aquest escriptor va unir totes les llegendes sobre aquests éssers que circulaven per Transilvània i els seus voltants i els va donar forma en un únic personatge, el comte Dràcula, rei dels vampirs. Aquest és un ésser poderós, amb una gran força, capaç de convertir-se en llop, ratapinyada, boira i home aranya, amb els canins superiors extraordinàriament desenvolupats, que no beu… vi, etc.

El més important sobre ell és que és immortal, però a canvi ha de dormir de dia al seu taüt. I aquí ja comencen les diferències. Jo sempre vaig creure que la llum del sol el matava. Però a“Dràcula de Bram Stoker”, amb un fantàstic Gary Oldman com el no-mort, resulta que simplement el deixa sense poders. I també està “Blade”, on el dolent es limita a tapar-se la pell amb crema solar per poder parlar amb Wesley Snipes en ple dia.

Naturalment, hi ha autors que han intentat solucionar aquesta contradicció. Entre les principals opcions, una sosté que depèn de l’edat, de manera que els vells tenen més poders que els joves, entre els que es troben el sobreviure a la llum del dia. Després està el còmic “Dampyr”, on mentre els senyors de la nit, els únics que poden crear vampirs, si que poden, els per ells creats es cremen en aquestes circumstàncies.

I això em recorda els sistemes de protecció contra ells. A la novel·la d’Stoker, la principal font documental dels escriptors posteriors, els signes religiosos cristians i els convents i altres edificis sagrats són molt eficaços en aquest sentit. En canvi, a “El Misteri de Salem’s Lot” el que importa és la fe que diposita l’usuari en aquest objecte més que ell en si. Així que una creu en mans d’un ateu és només un tros de fusta.

Un últim punt a comentar és la descendència d’un vampir i una humana. A “Dràcula”, un vampir pot convertir un humà/a en un dels seus pel mètode de primer beure la seva sang i a continuació que l’aspirant faci el mateix amb la d’ell. Però no pot crear vida. Al cap i a la fi, el seu cor no batega i la seva sang no es mou, de forma que el seu òrgan sexual no respon.

Però a la sèrie de còmics “Dràcula” de la dècada dels vuitanta del segle passat, per no se sap quin miracle, el Rei dels Vampirs aconsegueix deixar embarassada a una dona i el seu fill és totalment humà. Una cosa una mica diferent és la del recent còmic “Dampyr”, on el protagonista és un mestís, un dampyr, fill d’un senyor de la nit i una humana, amb característiques d’ambdues races.

I fins aquí aquesta breu relació de les característiques vampíriques. Si alguna cosa ha quedat clar en tot això és que encara que en general tots tenen aspectes comuns, hi ha tants tipus de vampirs com autors que han escrit sobre ells durant els últims cent anys i els que queden. I ja saben, un vampir no pot entrar a casa seva si vostè no el convida abans… gairebé sempre.

************************************

Sobre los vampiros y sus características

El pasado miércoles 8 de febrero del 2006, fui a un cine de Barcelona, a ver “Underworld. Evolution”. Independientemente de la opinión que tenga sobre esa película y sobre que algunos “trailers” engañan, lo que sería objeto de otro artículo, una cosa que me llamó mucho la atención era el hecho que cuando un vampiro mordía a otro, además de chuparle la sangre, absorbía instantáneamente todos sus recuerdos.

Este aspecto, la forma más eficiente que conozco de adquirir información, ya que al parecer el interrogado no puede ocultar nada, me hizo pensar en cómo son de variados los no-muertos, dependiendo de los autores, empezando por aquellos del siglo XIX, que los han utilizado en sus escritos. Y no se trata sólo de los dones que puedan mostrar, sino incluso de lo que podríamos denominar características básicas.

Pero antes de entrar en esos aspectos prácticos, sería conveniente un poco de historia. Todo tiene un principio, y en el caso que nos ocupa, es comúnmente aceptado que el vampiro tal como lo conocemos en el siglo XXI proviene de la novela “Drácula”, publicado en 1897 por el escritor irlandés Abraham “Bram” Stoker, donde el noble transilvano personifica la fascinación de lo prohibido y simboliza la sexualidad reprimida de la sociedad victoriana.

Pero la idea de un ser que se levantaba por la noche de su tumba para beber la sangre de los vivos proviene de los orígenes de la civilización, existiendo ya leyendas al respeto entre los sumerios y los egipcios, las fuentes escritas más antiguas a las que tenemos acceso. Desde ese momento, y como otras muchas creencias, fue evolucionando a lo largo de los milenios, incluyendo nuevos elementos antes inexistentes.

Por ejemplo, la Iglesia declaró que eran servidores del Maligno, con todo lo que ello supone, y el origen del ajo como protección proviene de la costumbre en Europa Oriental de meter un diente de ajo en la boca de un difunto antes de enterrarlo para evitar que se convirtiera en vampiro. Precisamente, el origen del vocablo procede del eslavo, y es de sobras conocida la figura de Vlad III Draculae, príncipe de Valaquia.

Volviendo a la figura de Stoker, se cree que este escritor unió todas las leyendas sobre esos seres que circulaban por Transilvania y sus aledaños y les dio forma en un único personaje, el conde Drácula, rey de los vampiros. Este es un ser poderoso, con una gran fuerza, capaz de convertirse en lobo, murciélago, niebla y hombre araña, con los caninos superiores extraordinariamente desarrollados, que no bebe… vino, etc.

Lo más importante sobre él es que es inmortal, pero a cambio tiene que dormir de día en su ataud. Y aquí ya empiezan las diferencias. Yo siempre creí que la luz del sol lo mataba. Pero en “Drácula de Bram Stoker”, con un fantástico Gary Oldman como el susodicho no-muerto, resulta que simplemente le deja sin poderes. Y también está “Blade”, donde el malo se limita a taparse la piel con crema solar para hablar con Wesley Snipes en pleno día.

Naturalmente, hay autores que han intentado solucionar esta contradicción. Entre las principales opciones, una es la que sostiene que depende de la edad, de forma que los viejos tienen más poderes que los jóvenes, entre los que se encuentran el sobrevivir a luz del día. Luego está el cómic “Dampyr”, donde mientras los señores de la noche, los únicos que pueden crear vampiros, si que pueden, los por ellos creados se queman en esas circunstancias.

Y esto me recuerda los sistemas de protección contra ellos. En la novela de Stoker, la principal fuente documental de los escritores posteriores, los signos religiosos cristianos y los conventos y otros edificios sagrados son muy eficaces en este sentido. En cambio, en “El Misterio de Salem’s Lot” lo que cuenta es la fe que deposita el usuario en dicho objeto más que él en si. Vamos, que una cruz en manos de un ateo es sólo un trozo de madera.

Un último punto a comentar es la descendencia de un vampiro y una humana. En “Drácula”, un vampiro puede convertir a un humano/a en uno de los suyos por el método de primero beber su sangre y luego que el aspirante haga lo mismo con la de él. Pero no puede crear vida. Al fin y al cabo, su corazón no late y su sangre no se mueve, con lo que su órgano sexual no responde.

Pero en la serie de tebeos “Drácula” de la década de los ochenta del siglo pasado, por no se sabe que milagro, el Rey de los Vampiros logra dejar embarazada a una mujer y su retoño es totalmente humano. Una cosa un poco diferente es la del reciente cómic “Dampyr”, donde el protagonista es un mestizo, un dampyr, hijo de un señor de la noche y una humana, con características de ambas razas.

Y hasta aquí esta breve relación de las características vampíriques. Si algo ha quedado claro en todo esto es que aunque en general todos tienen aspectos comunes, hay tantos tipos de vampiros como autores que han escrito sobre ellos durante los últimos cien años y los que te rondaré, morena. Y ya saben, un vampiro no puede entrar en su casa si usted no lo invita antes… casi siempre.