10 de juliol 2006

VALERIÁN, AGENT ESPAI TEMPORAL / VALERIÁN, AGENTE ESPACIO TEMPORAL (2)

PERSONATGES SECUNDARIS

Encara que al llarg dels anys, els protagonistes es topen amb molts éssers intel·ligents, uns humanoides i uns altres no, la majoria apareixen en un únic àlbum. Encara que parlar de tots superaria els límits de l'article, es pot dir que van des del president d'una unió de mercaders amb ambicions polítiques a un cap de policia corrupte, passant per un gegant amb capacitat telepática i capaç de viure en l'espai sense protecció, un emperador feble dominat pels seus consellers i un rabino jueu especialista en la kábala.

Hi ha només uns pocs que es mostren més d'una vegada. D'ells, el més important sense cap tipus de dubte és el Director del Servei Espai-Temporal de Galaxity, conegut únicament com a "Cap" per Laury i Valerián. Aquest home baix, calb, d'edat madura i amb un visor en els ulls, és una de les persones amb més poder de l'Imperi Terrestre i ostenta una responsabilitat parella.

És qui dóna les ordres, normalment en persona, als agents de camp (Els Mauvais Réves i la Ciutat de les Aigües Turbulentas). Encara que normalment roman en el seu impressionant despatx controlant la xarxa espai temporal i les accions dels seus subordinats, en algunes ocasions especialment greus ha hagut d'optar per l'acció directa (Els Mauvais Réves i Els Rajos d'Hypsis).

El Servei té bases camuflades en diferents períodes històrics i enllacis en cadascun d'ells. Aquests són nativos d'aquest moment especialment triats, als quals s'inicia en l'existència de Galaxity i se li lliura un sistema de comunicació per a posar-se en contacte en qualsevol moment amb el "Cap". Encara que se suposa que hi ha molts, apareixen només dos, un taberner de l'Europa Medieval i el Senyor Albert, un diplomàtic retirat en el París de 1980.

Valerián va conèixer a aquest últim en una missió rutinària en dita època (Metro Chatelet Adreça Casiopea), durant la qual es va desenvolupar certa amistat entre ells. Però a l'aconseguir-se els objectius i acomiadar-se, Valerián es va marxar convençut que no tornaria a veure-ho. Però davant una crisi que amenaçava l'existència de Galaxity, es van reclamar els seus serveis, que es van demostrar útils, encara que no es va poder salvar l'Imperi (Els Rajos d'Hypsis).

A partir d'aquest moment, amb Valerián i Laureline atrapats en la Terra del segle XX, la seva presència es va fer permanent. Així que es va convertir en un eficaç enllaci de la parella amb gent de tot el planeta i un ajudant per a aconseguir equip divers (Fronteres Còsmiques i Armes Vivientes). En aquestes circumstàncies, la seva amistat es va consolidar i fins i tot li van convidar a viatjar amb ells per l'espai (Els Habitants del Cel).

Encara que existeixen centenars d'agents, a l'estar repartits per l'Imperi, és difícil que es trobin. Així, no és estrany que només es conegui un altre a més de la parella protagonista: Jal
(Fronteres Còsmiques). Conegut de Valerián, ell i la seva companya estaven destinats en la Nebulosa de Neferfalen, una regió de l'espai amb unes condicions físiques molt particulars. Això li va salvar d'esvair-se al desaparèixer Galaxity. Però la seva esposa no ho va aconseguir.

A partir d'aquest moment, el seu únic propòsit va ser causar la guerra nuclear que provocaria l'aparició de Galaxity i que havia estat evitada gràcies precisament a Valerián, entre uns altres. Però va ser detectat a temps i detingut sense derramamiento de sang. Va acabar exiliat en Punt Central, on pels efectes relativistas, va envellir mentre el seu amic continuava en la flor de la vida (Ostatges d'Ultralum).

En una situació política tan complexa i tan diversa com la de l'univers del futur, amb una quantitat enorme de planetes, imperis, espècies intel·ligents, etc, els espies són imprescindibles. Els millors de la Galàxia són, sense discussió, els shinguz, una mena d'aus que no poden volar, tenen trompa, manquen totalment de sentit moral i sempre es troben en grups de tres.

Un grup específic d'ells han treballat al llarg dels anys diverses vegades per a Valerián i Laureline. En totes aquestes ocasions, la informació que els han facilitat, juntament amb la seva capacitat d'arribar a tot tipus d'acords, fins i tot els més inverosímiles, ha estat sempre molt útil (L'Ambaixador de les Ombres, Els Espectres d'Inverlock, Fronteres Còsmiques i Els Ostatges d'Ultralum).

A continuació està el Quartet Mortis, un grup de terroristes interplanetarios, que podríem definir com el costat fosc de James Bond. Com ell, van vestits implacablemente de frac, però els seus objectius no són tan nobles en absolut. De fet, es topen amb la parella protagonista i mai millor dit, a causa d'una considerable recompensa que estan intentant cobrar (Ostatges d'Ultralum i L'Orfe de les Estrelles).

Finalment, encara que no és exactament un personatge, s'ha de parlar del Transmutador Gruñon de Bluxte. Aquest curiós animal, de la grandària d'un ratolí, i amb molta mala llet, té la interessant característica que a l'ingerir qualsevol sòlid que cabi en la seva boca, el "caga" multiplicat per cent, a costa d'una considerable despesa d'energia, que pot causar la seva mort si treballa en excés.

Com és fàcil de deduir, és molt útil per a aconseguir diners a partir d'una mostra facilitada. Aquesta qualitat evita que els seus propietaris hagin d'arrossegar grans quantitats d'efectiu, i a l'hora de negociar, els dóna molta flexibilitat en un univers amb una gran diversitat de monedes (L'Ambaixador de les Ombres, El Cercle del Poder, Ostatges d'Ultralum i L'Orfe de les Estrelles).

******************************

PERSONAJES SECUNDARIOS

Aunque a lo largo de los años, los protagonistas se topan con muchos seres inteligentes, unos humanoides y otros no, la mayoría aparecen en un único álbum. Aunque hablar de todos superaría los límites del artículo, se puede decir que van desde el presidente de una unión de mercaderes con ambiciones políticas a un jefe de policía corrupto, pasando por un gigante con capacidad telepática y capaz de vivir en el espacio sin protección, un emperador débil dominado por sus consejeros y un rabino judío especialista en la kábala.

Hay sólo unos pocos que se muestran más de una vez. De ellos, el más importante sin ningún tipo de duda es el Director del Servicio Espacio-Temporal de Galaxity, conocido únicamente como “Jefe” por Laury y Valerián. Este hombre bajo, calvo, de edad madura y con un visor en los ojos, es una de las personas con más poder del Imperio Terrestre y ostenta una responsabilidad pareja.

Es quien da las órdenes, normalmente en persona, a los agentes de campo (Les Mauvais Réves y la Ciudad de las Aguas Turbulentas). Aunque normalmente permanece en su impresionante despacho controlando la red espacio temporal y las acciones de sus subordinados, en algunas ocasiones especialmente graves ha tenido que optar por la acción directa (Les Mauvais Réves y Los Rayos de Hypsis).

El Servicio tiene bases camufladas en diferentes períodos históricos y enlaces en cada uno de ellos. Estos son nativos de ese momento especialmente elegidos, a los que se inicia en la existencia de Galaxity y se le entrega un sistema de comunicación para ponerse en contacto en cualquier momento con el “Jefe”. Aunque se supone que hay muchos, aparecen sólo dos, un tabernero de la Europa Medieval y el Señor Albert, un diplomático retirado en el París de 1980.

Valerián conoció a este último en una misión rutinaria en dicha época (Metro Chatelet Dirección Casiopea), durante la cual se desarrolló cierta amistad entre ellos. Pero al conseguirse los objetivos y despedirse, Valerián se marchó convencido de que no volvería a verlo. Pero ante una crisis que amenazaba la existencia de Galaxity, se reclamaron sus servicios, que se demostraron útiles, aunque no se pudo salvar el Imperio (Los Rayos de Hypsis).

A partir de ese momento, con Valerián y Laureline atrapados en la Tierra del siglo XX, su presencia se hizo permanente. Así que se convirtió en un eficaz enlace de la pareja con gente de todo el planeta y un ayudante para conseguir equipo diverso (Fronteras Cósmicas y Armas Vivientes). En estas circunstancias, su amistad se consolidó e incluso le invitaron a viajar con ellos por el espacio (Los Habitantes del Cielo).

Aunque existen centenares de agentes, al estar repartidos por el Imperio, es difícil que se encuentren. Así, no es extraño que sólo se conozca otro además de la pareja protagonista: Jal (Fronteras Cósmicas). Conocido de Valerián, él y su compañera estaban destinados en la Nebulosa de Neferfalen, una región del espacio con unas condiciones físicas muy particulares. Esto le salvó de desvanecerse al desaparecer Galaxity. Pero su esposa no lo consiguió.

A partir de ese momento, su único propósito fue causar la guerra nuclear que provocaría la aparición de Galaxity y que había sido evitada gracias precisamente a Valerián, entre otros. Pero fue detectado a tiempo y detenido sin derramamiento de sangre. Acabó exiliado en Punto Central, donde por los efectos relativistas, envejeció mientras su amigo continuaba en la flor de la vida (Rehenes de Ultralum).

En una situación política tan compleja y tan diversa como la del universo del futuro, con una cantidad enorme de planetas, imperios, especies inteligentes, etc, los espías son imprescindibles. Los mejores de la Galaxia son, sin discusión, los shinguz, una especie de aves que no pueden volar, tienen trompa, carecen totalmente de sentido moral y siempre se encuentran en grupos de tres.

Un grupo específico de ellos han trabajado a lo largo de los años varias veces para Valerián y Laureline. En todas esas ocasiones, la información que les han facilitado, junto con su capacidad de llegar a todo tipo de acuerdos, incluso los más inverosímiles, ha sido siempre muy útil (El Embajador de las Sombras, Los Espectros de Inverlock, Fronteras Cósmicas y Los Rehenes de Ultralum).

A continuación está el Cuarteto Mortis, un grupo de terroristas interplanetarios, que podríamos definir como el lado oscuro de James Bond. Como él, van vestidos implacablemente de frac, pero sus objetivos no son tan nobles en absoluto. De hecho, se topan con la pareja protagonista y nunca mejor dicho, debido a una considerable recompensa que están intentando cobrar (Rehenes de Ultralum y El Huérfano de las Estrellas).

Por último, aunque no es exactamente un personaje, se ha de hablar del Transmutador Gruñon de Bluxte. Este curioso animal, del tamaño de un ratón, y con mucha mala leche, tiene la interesante característica de que al ingerir cualquier sólido que quepa en su boca, lo “caga” multiplicado por cien, a costa de un considerable gasto de energía, que puede causar su muerte si trabaja en exceso.

Como es fácil de deducir, es muy útil para conseguir dinero a partir de una muestra facilitada. Esta cualidad evita que sus propietarios tengan que arrastrar grandes cantidades de efectivo, y a la hora de negociar, les da mucha flexibilidad en un universo con una gran diversidad de monedas (El Embajador de las Sombras, El Círculo del Poder, Rehenes de Ultralum y El Huérfano de las Estrellas).

30 de maig 2006

VALERIÁN, AGENT ESPAI TEMPORAL / VALERIÁN, AGENTE ESPACIO TEMPORAL (1)

Des de la meva infantesa, han caigut a les meves mans molts còmics francesos i belgues, tots de gran qualitat. Diversos tenen àlbums amb arguments de ciència-ficció. Així ocorre en “Blake i Mortimer” i “Lefranc”. Però hi ha pocs exclusivament d’aquest tema. I d’ells, sens dubte el millor i el cas que ens ocupa, són les aventures de Valerián i Laureline, la seva companya, agents espai temporals de Galaxity, capital de l’Imperi Terrestre.

Hi ha moltes maneres d’enfocar el tema. Es podria analitzar sociològicament la relació que tenen les històries amb el món actual amb crítiques de diversos aspectes del mateix. Així, es pot trobar un mordaç comentari de la colonització blanca d’Amèrica del Nord (Benvinguts a Alflolol), les multinacionals anglosaxones (Metro Chatelet Direcció Casiopea), el control nord-americà de les N.U (L’Ambaixador de les Ombres) i d’altres.

Però s’ha considerat més interessant optar per dividir aquest extens article en una sèrie de punts, on s’analitzen diversos aspectes de la Nissaga de forma detallada i separadament. Així que facin el favor de dirigir-se a la connexió espai temporal més propera, on podran abordar un dels aparells amatents a propòsit i així conèixer a Valerián, Laury i l’univers on viuen i treballen.

ELS PROTAGONISTES

Com es dedueix del títol de la col·lecció, els principals personatges són Valerián i Laureline. Valerián va néixer a Galaxity, la capital terrestre, el segle XXVIII i després de passar per la Mega Acadèmia, es va convertir en un dels millors agents del Servei, algú a qui oferir les missions més difícils i delicades. En aquell moment, Xombul, un alt càrrec del govern amb ànsies megalomaníaques, va intentar convertir-se en el dictador de l’Imperi (Els Mauvais Réves).

Al no disposar de suport ni aliats suficients, va decidir viatjar a l’Europa del segle XI, on amb els seus coneixements científics podria convertir-se fàcilment en emperador i refer el món al seu capritx. Valerián el va seguir amb l’objectiu de capturar-lo, però va caure en un parany preparat pel seu enemic. Una nadiua, que responia al nom de Laureline i se sentia intrigada per ell, el va salvar i Valerián va poder complir la seva missió.

En aquest moment, haurien d’haver-se separat, però Laureline havia descobert el seu secret i a més s’havien enamorat. Així que es va veure obligat a dur-la a Galaxity, a la qual es va adaptar ràpidament i va ingressar en el Servei, on durant les seves primeres missions com agent de ple dret, el seu company va dur la iniciativa (L'Imperi dels Mil Planetes, El País Sense Estrella, Benvinguts a Alflolol, Els Ocells del Mestre i La Ciutat de les Aigües Turbulentes).

Però amb el temps, conforme anava aprenent i agafant soltesa, les seves accions anaven sent més importants, passant de ser l’ajudant de Valerián a convertir-se en la veritable protagonista d’algunes missions, on la seva intervenció va ser decisiva per a finalitzar-les amb èxit (L’Ambaixador de les Ombres i Brooklyn Station Termino Cosmos). Finalment, el fet d’executar algunes missions en solitari va assenyalar que havia arribat al nivell del seu mestre.

Ambdós formaven un equip que es complementava perfectament. Valerián pilotava qualsevol aparell que utilitzessin (L’Imperi dels Mil Planetes i L’Orfe de les Estrelles) i executava les missions amb un gran component físic (Mons Ficticis, Els Herois de l’Equinocci, La Ciutat de les Aigües Turbulentes i Metro Chatelet Direcció Casiopea). També és important la seva aptitud pels discursos, útil per a convèncer a una munió dubitativa o donar ànims quan la moral està baixa (El País sense Estrella i Els Ocells del Mestre).

Les aptituds de Laureline són més intel·lectuals. Així, després de les vacil·lacions fruit de la inexperiència, es converteix en el cervell del grup i quo pren la iniciativa en les negociacions amb diversos col·lectius (L’Ambaixador de les Ombres, El Cercle del Poder i L’Orfe de les Estrelles). I hi ha situacions on és necessari una aproximació de que només és capaç una dona (Brooklyn Station Destino Cosmos i Fronteres Còsmiques).

Però aquestes qualitats no són absolutes i en més d’una ocasió un dels dos fa coses que són més pròpies de l’altre. El fet d’estar enamorats és moltes vegades el causant d’això. Així, no és estrany que un sigui segrestat i l’altre tingui que alliberar-lo. En aquests casos, es diferencien en que Valerián és partidari de l’acció directa i Laureline prefereix la diplomàcia (Benvinguts a Alflolol, L’Ambaixador de les Ombres, La Ciutat de les Aigües Turbulentes, i Ostatges d’Ultralum).

Independentment d’això, està present a la sèrie cert masclisme. A la festa de comiat dels colons d’un planeta aïllat als que han ajudat a establir-se, Laureline parla amb les dones de les seves coses i a Valerián li conviden a provar l’aiguardent local (El País Sense Estrella). A més, el sentit bufó de Laury la indueix sovint a comprar roba femenina en els mercats de diversos mons i a posar-se-la en lloc del sobri uniforme.

Valerián també es disfressa, però només quan la missió ho exigeix (L’Imperi dels Mil Planetes, La Ciutat de les Aigües Turbulentes, L’Orfe de les Estrelles i d’altres).

************************************

Desde mi niñez, han caído en mis manos muchos cómics franceses y belgas, todos de gran calidad. Varios de ellos tienen álbumes con argumentos de ciencia-ficción. Así ocurre en “Blake y Mortimer” y “Lefranc”. Pero hay pocos exclusivamente de ese tema. Y de esos, sin duda el mejor y el caso que nos ocupa, son las aventuras de Valerián y Laureline, su compañera, agentes espacio temporales de Galaxity, capital del Imperio Terrestre.

Hay muchas formas de enfocar el tema. Se podría analizar sociológicamente la relación que tienen las historias con el mundo actual con críticas de diversos aspectos del mismo. Así, se puede encontrar un mordaz comentario de la colonización blanca de Norteamérica (Bienvenidos a Alflolol), las multinacionales anglosajonas (Metro Chatelet Dirección Casiopea), el control estadounidense de las N.U (El Embajador de las Sombras) y muchos otros.

Pero se ha considerado más interesante optar por dividir este extenso artículo en una serie de puntos, donde se analizan diversos aspectos de la Saga de forma detallada y separadamente. Así que hagan el favor de dirigirse a la conexión espacio-temporal más cercana, donde podrán abordar uno de los aparatos dispuestos a propósito y así conocer a Valerián, Laury y el universo donde viven y trabajan.

LOS PROTAGONISTAS

Como se deduce del título de la colección, los principales personajes son Valerián y Laureline. Valerián nació en Galaxity, la capital terrestre, en el siglo XXVIII y tras pasar por la MegaAcademia, se convirtió en uno de los mejores agentes del Servicio, alguien a quien ofrecer las misiones más difíciles y delicadas. En aquel momento, Xombul, un alto cargo del gobierno con ansias megalomaníacas, intentó convertirse en el dictador del Imperio (Les Mauvais Réves).

Al no contar con soporte ni aliados suficientes, decidió viajar a la Europa del siglo XI, donde con sus conocimientos científicos podría convertirse fácilmente en emperador y rehacer el mundo a su entero capricho. Valerián le siguió con el objetivo de capturarle, pero cayó en una trampa tendida por su enemigo. Una nativa, que respondía al nombre de Laureline y se sentía intrigada por él, lo salvó y Valerián pudo cumplir su misión.

En ese momento, tendrían que haberse separado. Pero Laureline había descubierto su secreto y además se habían enamorado. Así que se vio obligado a llevarla a Galaxity, a la que se adaptó rápidamente e ingresó en el Servicio. Durante sus primeras misiones como agente de pleno derecho, su compañero llevó la iniciativa (El Imperio de los Mil Planetas, El País Sin Estrella, Bienvenidos a Alflolol, Los Pájaros del Amo y La Ciudad de las Aguas Turbulentas).

Pero con el tiempo, conforme iba aprendiendo y cogiendo soltura, sus acciones iban siendo más importantes, pasando de ser la ayudante de Valerián a convertirse en la verdadera protagonista de algunas misiones, donde su intervención fue decisiva para finalizarlas con éxito (El Embajador de las Sombras y Brooklyn Station Termino Cosmos). Finalmente, el hecho de ejecutar algunas misiones en solitario señaló que ya había llegado al nivel de su maestro.

Ambos formaban un equipo que se complementaba perfectamente. Valerián pilotaba cualquier aparato que utilizasen (El Imperio de los Mil Planetas y El Huérfano de las Estrellas) y ejecutaba las misiones con un gran componente físico (Mundos Ficticios, Los Héroes del Equinoccio, La Ciudad de las Aguas Turbulentas y Metro Chatelet Dirección Casiopea). También es importante su aptitud para los discursos, útil para convencer a una muchedumbre dubitativa o dar ánimos cuando la moral está baja (El País sin Estrella y Los Pájaros del Amo).

Las aptitudes de Laureline son más intelectuales. Así, después de las vacilaciones fruto de la inexperiencia, se convierte en el cerebro del grupo y la que toma la iniciativa en las negociaciones con diversos colectivos (El Embajador de las Sombras, El Círculo del Poder y El Huérfano de las Estrellas). Y hay situaciones donde es necesario una aproximación de la que sólo es capaz una mujer (Brooklyn Station Destino Cosmos y Fronteras Cósmicas).

Pero estos cualidades no son absolutas y en más de una ocasión uno de los dos hace cosas que son más propias del otro. El hecho de estar enamorados es muchas veces el causante de esto. Así, no es extraño que uno sea secuestrado y el otro tenga que liberarle. En estos casos, se diferencian en que Valerián es partidario de la acción directa y Laureline prefiere la diplomacia (Bienvenidos a Alflolol, El Embajador de las Sombras, La Ciudad de las Aguas Turbulentas, y Rehenes de Ultralum).

Independientemente de esto, está presente en la serie cierto machismo. En la fiesta de despedida de los colonos de un planeta aislado a los que han ayudado a establecerse, Laureline habla con las mujeres de sus cosas y a Valerián le invitan a probar el aguardiente local (El País Sin Estrella). Además, el sentido coqueto de Laury la induce a menudo a comprar ropa femenina en los mercados de varios mundos y a ponérsela en lugar del sobrio uniforme.

Valerián también se disfraza, pero sólo cuando la misión lo exige (El Imperio de los Mil Planetas, La Ciudad de las Aguas Turbulentas, El Huérfano de las Estrellas y otros).

28 de maig 2006

Sobre la reedició de Valerián / Sobre la reedición de Valerián

Fa algunes setmanes, Norma, dins de la seva política de recuperar obres que ja no es troben a les llibreries, va començar a reeditar l’excel·lent còmic francès de ciència-ficció “Valerián”. Són dinou números dividits en sis àlbums. La gran notícia es que aquests, a més dels publicats per Grijalbo&Dargaud, també contenen els dos que només han aparegut en francès, “Les Mauvais Reves (Els Malsons)” y “Par Des Temps Incertains (Per aquests temps incerts)”.

Dintre del panorama europeu, aquest còmic és un dels que m’agraden més, i els vint volums, les dinou aventures més un llibre de referència, ocupen un lloc d’honor a la part de la meva llibreria dedicada als tebeos. Així que no és gens d’estrany que l’hi dediqués dos dels articles que publicava periòdicament a la meva secció de la revista “PulpMagazine”, que va desaparèixer fa uns quants anys.

Quan es va tancar, alguns articles meus van quedar inèdits i entre ells, estan els que he comentat en el paràgraf anterior. Doncs bé, aprofitant la reedició de la col·lecció, he decidit posar-los en aquest blog. Així que si esteu interessats en les aventures de Valerián i Laureline, agents del Servei Espai-Temporal de l’Imperi Terrestre, aneu consultant aquest blog de tant en tant durant els propers dies, ja que hi dedicaré entre quatre i cinc entrades.

******************************

Hace algunas semanas, Norma, dentro de su política de recuperar obras que ya no se encuentran en las librerías, empezó a reeditar el excelente cómic francés de ciencia-ficción “Valerián”. Son diecinueve números divididos en seis álbumes. La gran noticia es que estos, además de los publicados por Grijalbo&Dargaud, también contienen los dos que sólo han aparecido en francés, “Les Mauvais Reves (Las Pesadillas)” y “Par Des Temps Incertains (Por estos tiempos inciertos)”.

Dentro del panorama europeo, este cómic es uno de los que me gustan más y los veinte volúmenes, las diecinueve aventuras más un libro de referencia, ocupan un lugar de honor en la parte de mi librería dedicada a los tebeos. Así que no es nada extraño que le dedicara dos de los artículos que publicaba periódicamente en mi sección de la revista “PulpMagazine”, que desapareció hace unos cuántos años.

Cuando se cerró, algunos artículos míos quedaron inéditos y entre ellos, están los que he comentado en el párrafo anterior. Pues bien, aprovechando la reedición de la colección, he decidido ponerlos en este blog. Así que si estáis interesados en las aventuras de Valerián y Laureline, agentes del Servicio Espacio-Temporal del Imperio Terrestre, consultad este blog de vez en cuando durante los próximos días, ya que le dedicaré entre cuatro y cinco entradas.

06 de maig 2006

Crítica de "V de Vendetta"

Ens trobem aquí davant de la tercera adaptació cinematogràfica d’una obra guionitzada per l’escriptor britànic Alan Moore, probablement la millor de totes. És cert que Moore ha dit que no vol tenir cap relació amb ella, declarant que a la pel•lícula es perd tot el missatge anarquista de la seva creació. No sé si això és cert, però una cosa innegable, com diu un bon amic meu, és que és una versió edulcorada de la novel•la gràfica en que es basa.

Així, si bé és cert que les escenes de destrucció de diversos monuments és espectacular i té molta més força que al còmic, tots els assassinats, amb la única excepció del de la doctora Delia Surridge (Sinéad Cusack), es resolen massa ràpidament i desapareixen les converses que V (Hugo Weaving) manté amb les seves víctimes, i que és del millor de la novel•la gràfica. Però també és cert que a la pel•lícula molts diàlegs s’han respectat gairebé fins a la darrera coma.

Un canvi bastant important entre l’obra escrita i l’audiovisual és la forma en que els fascistes arriben al poder. L’escollida al film, amb evidents reminiscències a “La Venjança del Sith” i “El Manifest Negre” (la pel•lícula, no el llibre), és certament interessant i dóna bones explicacions sobre l’existència de la instal•lació de Larkhill i el tancament del metro londinenc, aspecte no gaire clar al còmic.

Però, en canvi, el col•lapse de l’estat a causa del cataclisme climàtic conseqüència d’un conflicte nuclear, i l’arribada al govern de grupuscles d’extrema dreta fins llavors inofensius, té alguna cosa que està molt bé. En canvi, ha estat una bona idea reconvertir de Gordon Dietrich (Stephen Fry), l’home que acull a Evey a mig metratge, en un presentador d’èxit. És l’únic moment distès de la cinta i fins i tot part del públic reia. Bon paper el d’aquest actor.

També estan bé retratats els personatges de l’inspector en cap Eric Finch (Stephen Rea), la doctora Delia Surridge, i el de Peter Creedy (Tim Pigott-Smith), cap del “Dit”, la policia política. Tots dos són com apareix a la novel•la gràfica. En canvi, la part de Dominic (Rupert Graves), ajudant de Finch, probablement per allò de que hi ha coses que s’han de retallar, està una mica desdibuixat.

I sobre això d’estar desdibuixat, perdó per la redundància, està el fet de que molts aspectes que al còmic són explícits, al film només es suggereixen. Les persones que no se l’hagin llegit abans d’anar al cinema, no s’hi fixaran. Però els altres es poden veure en l’obligació d’aclarir aquests punts als seus companys. Gràcies a Deu, aquest no és el cas de la manipulació informativa, que està excel•lentment tractada.

Fent referència als dos personatges principals, V (Hugo Weaving) i Evey Hammond (Natalie Portman), s’ha de dir que tots dos fan una bona feina, encara que el canvi de la relació paterno-filial de la novel•la gràfica a una de parella a la pel•lícula, no acaba de convèncer. Però tornant a les actuacions, la millor sense dubte és la de Weaving. Amb una màscara tapant-li sempre la cara, havia de recórrer com elements interpretatius a les mans i a la veu.

I aconsegueix trametre a l’espectador com se sent en cada moment. Portman ho tenia molt més fàcil. És així com es veu perfectament l’evolució que experimenta el personatge des d’una noia poruga a una dona segura de si mateixa i capaç de tot. Tot això fa pensar que l’actriu deu haver estudiat l’obra de Moore ja que clava el personatge. La seva actuació només té un petit problema, que realment no és seu.

S’esdevé que en un moment determinat li tallen el cabell al zero. L’acció continua i més endavant, quan després d’una absència d’alguns mesos, torna a aparèixer, el pel no li ha crescut ni un centímetre. Així que aquest és un error de continuïtat. I per altra banda, no s’explica en absolut com Finch troba un determinat lloc que no concretaré per no cometre spoiler. Senzillament hi apareix.

No pot faltar una menció al “Líder”, Adam Sutler (John Hurt). Perfectament caracteritzat de "dolent" (perilla inclosa), és l’antagonista de V. Però la seva és una figura llunyana, que apareix només de tant en tant per escoltar els informes i transmetre instruccions als seus subordinats, que són els que porten el pes de l’acció. En la millor tradició del Gran Germà de 1984, se’l veu pràcticament sempre amb expressió cabrejada en una gran pantalla des d’on domina els seus interlocutors.

El resum més encertat de tot el comentat fins ara és que ens trobem davant una bona pel•lícula que ha modificat molts aspectes del còmic en que es basa, alguns d’ells molt importants, però mantenint l’esperit de l’original. Respecte quina de les dues obres és millor, ja és qüestió de gustos.

********************


Nos encontramos ante la tercera adaptación cinematográfica de una obra guionizada por el escritor británico Alan Moore, probablemente la mejor de todas. Moore ha dicho que no quiere tener ninguna relación con la película, declarando que se pierde todo el mensaje anarquista de su creación. No sé si esto es cierto, pero resulta innegable, como dice un buen amigo mío, que es una versión edulcorada de la novela gráfica en que se basa.

Así, si no hay dudas de que las escenas de destrucción son espectaculares y tienen mucha más fuerza que en el cómic, los asesinatos, con la única excepción del de la doctora Delia Surridge (Sinéad Cusack) se resuelven demasiado rápidamente y desaparecen las conversaciones que V (Hugo Weaving) mantiene con sus víctimas, probablemente lo mejor de la novela gráfica. No obstante, muchos diálogos se han respetado prácticamente hasta la última coma.

Un cambio bastante importante es la forma en que los fascistas consiguen el poder. La escogida en el film, con evidentes reminiscencias de “La Venganza de los Sith” y “El Manifiesto Negro” (la película, no el libro) es ciertamente interesante y da buenas explicaciones de ciertos aspectos no muy claros en el cómic, como el cierre del metro londinense.

Pero, en cambio, el colapso del estado a causa del cataclismo climático consecuencia de un conflicto nuclear y la llegada al gobierno de grupúsculos de extrema derecha hasta entonces inofensivos, tiene alguna cosa que está muy bien. Por otro lado, ha sido una buena idea reconvertir Gordon Dietrich (Stephen Fry) el hombre que acoge a Evey a medio metraje, en un presentador de éxito. Es el único momento distendido de la película, incluso parte del público reía. Buen papel el de este actor.

Los personajes del inspector en jefe de Scotland Yard, Eric Finch (Stephen Rea) la doctora Delia Surridge y Peter Creedy (Tim Pigott-Smith) el jefe del “Dedo”, la policía política, están bien retratados, y parecen sacados directamente de la novela gráfica. En cambio, la parte de Dominic (Rupert Graves) ayudante de Finch, probablemente a causa de los inevitables recortes del guión, está un poco desdibujada.

No es lo único desdibujado, valga la redundancia, muchos aspectos que en el cómic son explícitos, cómo la escucha de las llamadas telefónicas, sólo se sugieren en el film. Para quien no conozca el cómic son detalles que pasarán inadvertidos, pero pueden resultar molestos para los lectores de la obra original. No es el caso de la manipulación informativa, que está excelentemente tratada.

En cuanto a los personajes principales, V y Evey Hammond (Natalie Portman) ambos hacen un buen trabajo, aunque el cambio de la relación paterno-filial de la novela gráfica a una de pareja en la película no acaba de convencer. Pero volviendo a las actuaciones, la mejor sin duda es la de Weaving. Con una máscara tapándole siempre la cara, consigue sacar un gran partido a los elementos interpretativos que le restan, las manos y a la voz, consiguiendo transmitir al espectador como se siente en cada momento.

Portman lo tenía mucho más fácil. Construye perfectamente la evolución que experimenta Evey, desde una chica asustadiza a una mujer segura de si misma y capaz de todo. Todo esto hace pensar que la actriz ha estudiado la obra de Moore, ya que interpreta perfectamente el personaje. Su actuación sólo está ensombrecida por varios errores de continuidad e inconsistencias de guión o montaje, como el que después de que le afeiten la cabeza, más adelante, cuando aparece de nuevo tras una ausencia de algunos meses, el pelo no le ha crecido ni un centímetro.

No puede faltar una mención al “Líder”, Adam Sutler (John Hurt). Perfectamente caracterizado de "malo" (perilla incluida), es el antagonista de V. Pero la suya es una figura lejana, que aparece contadas veces para escuchar los informes y transmitir instrucciones a sus subordinados, que son los que llevan el peso de la acción. En la mejor tradición del Gran Hermano de 1984, se le ve prácticamente siempre con expresión agriada en una gran pantalla desde la que domina a sus interlocutores.

El resumen más acertado de todo lo dicho hasta ahora es que nos encontramos ante una buena película que ha modificado muchos aspectos del cómic en que se basa, algunos de ellos muy importantes, pero manteniendo el espíritu del original. Sobre cual de las dos obras es mejor, es ya cuestión de gustos.

09 d’abril 2006

Prèvia de “V de Vendetta” / Previa de “V de Vendetta”

Dintre de pocs dies, concretament el 6 d’abril, s’estrena a Espanya “V de Vendetta”, pel·lícula basada en el còmic del mateix nom creat per Alan Moore i David Lloyd. Ara no és el moment de parlar d’ell. Ja existeixen molts llocs on es pot trobar molta informació sobre ell, com aquest. Però tampoc està fora de lloc una introducció, que comença dient que la història, que està situada a una realitat alternativa, comença quan els laboristes britànics guanyen les eleccions que al nostre mon es va endur Margaret Thatcher.

Entre altres coses, aquesta gent treuen de l’illa els míssils americans que hi ha desplegats. Gràcies a això, quan esclata la III Guerra Mundial, el Regne Unit no és bombardejat amb armes nuclears. Però no queden indemnes, ja que el nivell del mar puja i inunda les grans ciutats. L’emergència és massa gran i el govern cau. Després d’un llarg període de desordres, per fi es restaura l’ordre, en forma d’un grup fascista conegut com a “Foc Nòrdic”. Passa el temps, el nou govern es consolida, i de sobte apareix un estrany terrorista, “V”, que es presenta fent explotar les Cases del Parlament, allà on està el Big Ben.

Així comença una excel·lent novel·la gràfica, l’escriptura de la qual es va perllongar set anys, entre 1981 i 1988, i on apareix una gran quantitat de personatges, massa com per poder sortir tots a la pel·lícula. Això no és gens estrany en una pel·lícula, ni tampoc que es treguin algunes escenes que no siguin vitals per la història. Aquestes condicions no són en principi un problema perquè surti una bona pel·lícula.

Però el que s’esdevé és que Moore, un dels co-autors del còmic, ja una mica molest per la no gaire reeixida adaptació de dues obres seves, “From Hell” i “La Lliga dels Cavallers Extraordinaris”, quan va llegir el guió, va dir públicament que no volia saber res d’ella, que el traguessin dels crèdits i que la seva part dels drets se la donessin a David Lloyd, el dibuixant i altre co-autor de la novel·la gràfica. I és que precisament ens trobem amb que a ell si que li agrada la pel·lícula.

I això em fa pensar en que com a mínim en l’aspecte visual, com va quedar ben clar a les tres parts del Senyor dels Anells, aquest film serà molt fidel al còmic. I amb això ja té molt de guanyat. Almenys aquesta és la sensació que he tret dels diversos trailers que he pogut veure durant els darrers mesos, tant al cinema com a la pàgina web oficial, una de les més completes que he vist mai. I per cert, que les escenes que hi apareixen s’ajusten bastant a les que apareixen a la novel·la gràfica. Naturalment, no diré quines són per no cometre spoiler.

El dijous 30 de març hi havia una preestrena, a la que va anar-hi la meva germana. I ella em va dir que hi havia alguns canvis, per exemple el discurs televisiu de “V” canvia de moment, i també es modifica la raó per la qual hi ha un govern fascista al Regne Unit. Però que està molt bé. Així que el proper dissabte 8 d’abril aniré a veure-la. Tinc moltes ganes, i podeu estar segurs que un dia d’aquests, veureu una crítica a aquest blog. I recordeu: el govern ha de tenir por als ciutadans, no al revés.

********************

Dentro de pocos días, concretamente el 6 de abril, se estrena en España “V de Vendetta”, película basada en el cómic del mismo nombre creado por Alan Moore y David Lloyd. Ahora no es el momento de hablar de él. Ya existen muchos lugares dónde se puede encontrar mucha información, como éste. Pero tampoco está fuera de lugar una introducción. Se trata de que la historia, que está situada en una realidad alternativa, empieza cuando los laboristas británicos ganan las elecciones que en nuestro mundo se llevó Margaret Thatcher.

Entre otras cosas, esa gente saca de la isla los misiles americanos allí desplegados. Gracias a esto, cuando estalla la III Guerra Mundial, el Reino Unido no es bombardeado con armas nucleares. Pero no quedan indemnes, ya que el nivel del mar sube e inunda las ciudades. La emergencia es demasiada grande y el gobierno cae. Después de años de desórdenes, al fin se restaura el orden, en forma del grupo fascista “Fuego Nórdico”. Pasa el tiempo, el nuevo gobierno se consolida y de pronto aparece un extraño terrorista, “V”, que se presenta con la destrucción de las Casas del Parlamento, dónde el Big Ben.

Así empieza una excelente novela gráfica, la escritura de la cual se prolongó siete años, entre 1981 y 1988, y dónde aparece una gran cantidad de personajes, demasiados como para poder salir todos en la película. Esto no es nada extraño en un film, ni tampoco que se saquen algunas escenas que no sean vitales para la historia. Así que estas condiciones no son en principio un problema para que salga una buena película.

Pero lo que ocurre es que Moore, uno de los co-autores del cómic, ya algo molesto por la no muy exitosa adaptación de dos obras suyas, “From Hell” y La “Liga de los Caballeros Extraordinarios”, cuando leyó el guión, dijo públicamente que no quería saber nada de ella, que lo sacaran de los créditos y que su parte de los derechos se la dieran a David Lloyd, el dibujante y otro co-autor. Y es que precisamente nos encontramos con que a él si que le gusta la película.

Y esto me hace pensar en que como mínimo en el aspecto visual, como quedó bien claro en las tres partes del Señor de los Anillos, este film será muy fiel al cómic. Y con esto ya tiene mucho ganado. Al menos esta es la sensación que he sacado de los diversos trailers que he podido ver durante los últimos meses, tanto en el cine como en la página web oficial, una de las más completas que he consultado. Y por cierto, que las escenas que aparecen se ajustan bastante a las que aparecen en la novela gráfica. Naturalmente, no diré cuáles son para no cometer spoiler.

El jueves 30 de marzo había un preestreno, al que fue mi hermana. Y me dijo que había algunos cambios, como el momento del discurso televisivo de “V” y la razón por la que hay un gobierno fascista en el Reino Unido. Pero que está muy bien. Así que el próximo sábado 8 de abril iré a verla. Tengo muchas ganas, y podéis estar seguros que un día de estos, veréis una crítica en este blog. Y recordad: el gobierno ha de temer a los ciudadanos, no al revés.

02 d’abril 2006

Desena Trobada de Mataró / Décima Trobada de Mataró


Quan, aquest dissabte 11 de març del 2006, vaig arribar a la porta de “Can Palauet”, vaig trobar enganxada a una de les columnes que la suporten una pancarta d’un tamany respectable. Això em va sorprendre positivament, ja que a la resta de trobades, mai havia vist a l’exterior cap senyal que indiqués que a dins es fes res. Però això no és tot, ja que també hi havia una notícia al respecte dins del “Periódico de Catalunya”.

Tot això eren bons passos en el camí de la publicitat, i junt amb el boca a boca que sempre és útil, van fer que aquesta trobada sigui la que ha registrat més públic de les cinc que hi estat. Així, la sala d’actes va estar sempre plena, tant dissabte com diumenge, i les seixanta carpetes de benvinguda que havien preparat es van esgotar el mateix matí del dissabte i hagueren de preparar més dos cops.

Concentrant-se en aquesta carpeta, que anava acompanyada de la identificació d’assistent , s’ha de dir que tenia el següent contingut:

  1. Un fulletó de Mataró amb un mapa de la ciutat.
  2. Un altre fulletó turístic amb el títol “Quatre recorreguts per Mataró”.
  3. El programa de les Trobades.
  4. Un llibre amb els relats guanyadors dels VIII Premis de Narrativa de Ciència-Ficció Manuel de Pedrolo.
  5. Un ampli dossier informatiu sobre Àngel Torres Quesada, convidat d’honor d’aquest any. Estava format per una biografia de l’autor concentrada en la publicació de la seva obra, una entrevista que se li va fer fa alguns anys, i una completa bibliografia.
  6. Papers en blanc per fer apunts, que moltes persones aprofitaren, i pel que els va ser útil el bolígraf també inclòs.

Can Palauet té a la planta baixa, el vestíbul, una antiga premsa d’oli, i un seguit de sales que s’utilitzen per fer exposicions. La idea era posar-hi una sobre robots, el tema d’aquesta trobada. Però per un malentès amb el propietari de l’edifici, hi havia una que no tenia cap relació amb nosaltres. És una llàstima, per que la de l’any passat, sobre Juli Verne, estava molt bé i tot indicava que la d’aquesta edició estaria al mateix nivell. Que hi farem.

Bé, la qüestió és que tot estava concentrat al primer pis, on hi ha un replà ideal per converses en els breus moments de descans, i la sala on es feren les vuit conferències d’aquest any, totes amb un nivell molt elevat, i la resta d’actes, específicament el lliurament dels IX Premis Pedrolo, i l’assemblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció. També es va obrir una altra sala, però al final els robots que hi havien de lluitar el diumenge al matí no pogueren venir.

La primera xerrada de dissabte va recaure en Miquel Barceló amb “Robots, cyborgs, clons, androides i demés bestiar a la literatura de ciència ficció”. Molt interessant, amena i instructiva, com és costum en ell, va ser seguida per “Una ullada a la ciència-ficció juvenil” de la mestra d’institut i escriptora Montserrat Galícia. Va fer sobretot esment en com és de difícil publicar ciència-ficció en català i éssent dona. Això es resumia en l’expressió “soc tres cops invisible”.

La següent conferència, que era la darrera del matí, la va exposar un altre veterà de les Trobades, Lluís Fonseca, i el seu títol fou “Des del Professor Tornasol fins Harry Potter: entre la ciència i la màgia”. Recolzant-se en una presentació de powerpoint, eina normal en ell, va exposar la relació entre la ciència i la màgia durant els segles, acompanyant les diferències per cites literàries molt ben escollides.

Un cop en Fonseca va acabar, un munt d’assistents a la Trobada ens dirigírem al restaurant “L'Atzucac”, situat just davant del Palauet, ja que era allà on hi havia el dinar oficial d’aquest any. El local és estret i llarg, el que va resultar que ens col·loquéssim en dues taules allargades, situades l’una al davant de l’altre. El menú, tot i que bastant sofisticat, va omplir a tots els comensals, que entre mos i mos, tenien diverses converses.

Un costum establert de les Trobades, pràcticament una tradició, és que la primera xerrada després del dinar tingui lloc al voltant del cafè, possibilitant així que els assistents vagin paint el que s’han ficat entre pit i espatlla. Però això suposava certa pèrdua de temps, principalment per que s’havia d’esperar l’obertura de la llibreria Robafaves, que altres anys havia cedit el seu tranquil patí interior per aquest acte.

Així que amb l’objectiu de tenir temps per una altra conferència, aquest any tornàrem directament al Palauet i assistírem a una interessant taula rodona sobre l’obra del convidat d’honor d’aquest any, l’escriptor gadità Àngel Torres Quesada, dirigida per Eduardo Gallego, José Luis González i Joan Antoni Fernández. Com l’ATQ també hi era, l’acte va derivar a una mena de conversa entre els moderadors i el convidat.

Tot i que hi havia tema per estar hores xerrant, el temps de que es disposava era limitat, i a dos quarts de sis, va ser el torn de Manuel Moreno, professor de física a la UPC, i un altre dels veterans de les trobades. Amb el títol de “Fenòmens paranormals i esperits malignes al cinema”, va exposar la situació de la ciència sobre aquestes coses, tot això il·lustrat per molts exemples, i amb aquella habilitat per ficar-se el públic a la butxaca tant típica d’ell.

La darrera xerrada del dissabte era del convidat d’honor, Àngel Torres Quesada, amb el títol “Cuando a eso de la ciencia ficción no sabían cómo llamarla (Breve historia de las novelas de veinte reales)”. Va consistir sobretot en una biografia literària del autor a partir del moment en que va publicar la seva primera novel·la, i aquest va fer un us intensiu de la seva coneguda gràcia gaditana.

Un cop ATQ va finalitzar amb el seu discurs, i després dels preceptius aplaudiments, va acabar la part oficial del dissabte, encara que naturalment alguns dels assistents la van perllongar alguns minuts a l’exterior en converses totalment informals. Però tot té un fi en aquest moment i al final tothom se’n va anar a casa seva, a descansar i recuperar les forces per la segona jornada, que començava algunes hores més tard.

**********

El primer que es feia el diumenge era l’Assemblea de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF), a les deu del matí, un acte que apareixia per primer cop en aquestes convencions. Sota la presidència de Rosa Fabregat, va ser molt plàcida i va gaudir de l’infreqüent honor de que totes les propostes fossin aprovades ràpidament per unanimitat o per una àmplia majoria.

Com a les onze ja estava tot enllestit, la conferència “L’estat actual de la recerca robòtica” de Carme Torras va poder començar a l’hora. Va ser potser la més instructiva i interessant de totes les xerrades d’aquesta edició, tal vegada perquè els termes robot i ciència-ficció estan indissolublement units, i es va poder esbrinar que n’hi ha de molt més avançats dels que pot semblar a partir del que arriba normalment als mitjans de comunicació generalistes.

Un dels molts punts comentats van ser les actuals lluites entre robots que s’organitzen a moltes facultats. La sorpresa d’aquesta trobada era assistir a un d’aquests combats en una gran taula imperial d’una habitació per reunions annexa a la sala d’actes. Però al final no va poder ser possible i possiblement molts dels assistents es van quedar amb les ganes de veure aquest tipus d’experiments amb els seus ulls.

El temps anava passant i així es va arribar a un quart d’una de la tarda, quan estava previst que hi hagués la darrera xerrada d’aquest any, “Sociologia mediambiental a la ciència-ficció” del professor de la UAB Louis Lemkow. Aquest es va dedicar a posar diversos exemples de les denúncies que es fan al gènere dels greus problemes de la nostra societat, fent una especial menció en l’ús de l’energia nuclear, un tema que actualment torna a estar d’actualitat.

Com tots els anys, el penúltim acte de la Trobada fou l’entrega dels IX Premis Manuel De Pedrolo, que va lliurar la mateixa filla del conegut escriptor, Adelais de Pedrolo. El de millor novel·la se’l van endur Teresa Udina i Vladimir Hernández per “Horitzó de successos”, i el de millor relat va correspondre a Jordi Munné amb “Retorn parcial”. Els dos seran publicats en un sol volum per Edicions Pagès.

Finalment, Jaume Gragera, Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Mataró va clausurar les X Trobades de Ciència-Ficció i ens va emplaçar a tots pel següent any. Llavors, i degut a que ja era bastant tard, tothom va abandonar ràpidament l’edifici, i mentre uns quants es dirigien al restaurant l’Atzucac pel dinar de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, d’altres anaren a les seves llars, repartides pels quatre cantons d’aquest bell país.

Si voleu veure un complet reportatge fotogràfic de les Trobades, utilitzeu aquest enllaç.

******************************

Cuando, el sábado 11 de Marzo del 2006, llegué a la puerta de "Can Palauet", encontré enganchada a una de las columnas que la soportan, una pancarta de un tamaño respetable. Esto me sorprendió positivamente, ya que en el resto de trobades, nunca había visto en el exterior ninguna señal que indicara que dentro se hiciera nada. Pero esto no es todo, ya que también había una noticia al respecto en “El Periódico de Catalunya”.

Todo esto eran buenos pasos en el camino de la publicidad, y junto con el boca a boca que siempre es útil, hicieron que esta trobada sea la que ha registrado más público de las cinco en las que he estado. Así, la sala de actos estuvo siempre llena, tanto el sábado como el domingo, y las sesenta carpetas de bienvenida que se habían preparado se agotaron la misma mañana del sábado y fue necesario preparar otros juegos adicionales dos veces más.

Concentrándonos en esta carpeta, que iba acompañada de la identificación de asistente, hay que decir que tenía el siguiente contenido:

  1. Un folleto de Mataró, con un mapa de la ciudad.
  2. Otro folleto turístico con el título “Cuatro recorridos por Mataró”.
  3. El programa de las Trobades.
  4. Un libro con los relatos ganadores de los VIII Premios de Narrativa de Ciencia-Ficción Manuel de Pedrolo.
  5. Un amplio dossier informativo sobre Ángel Torres Quesada, invitado de honor de este año. Estaba formado por una biografía del autor concentrada en el período de publicación de su obra, una entrevista que se le hizo hace algunos años, y una muy completa bibliografía.
  6. Papeles en blanco para hacer apuntes, que muchas personas aprovecharon, y para lo que les fue útil el bolígrafo también incluido.

Can Palauet tiene en la planta baja el vestíbulo, una antigua prensa de aceite y varias salas que se utilizan para exposiciones. La idea era poner una sobre robots, el tema de esta trobada. Pero por un malentendido con el propietario del edificio, había una que no tenía ninguna relación con nosotros. Es una lástima, por que la del año pasado, sobre Julio Verne, estaba muy bien y todo indicaba que la de esta edición estaría al mismo nivel. En fin, que le vamos a hacer.

La cuestión es que todo estaba concentrado en el primer piso, dónde hay un rellano ideal para conversaciones en los descansos, y la sala dónde se hicieron las ocho conferencias de este año, todas de un nivel muy elevado, y la entrega de los IX Premios Pedrolo, y la asamblea de la Sociedad Catalana de Ciencia-Ficción. También se preparó otra habitación, pero al final los robots que debían luchar allí el domingo por la mañana no pudieron venir.

La primera charla de sábado recayó en Miquel Barceló con “Robots, ciborgs, clones, androides y otros ganados de este tipo en la literatura de ciencia ficción”. Muy interesante, amena e instructiva, como es costumbre en él. Fue seguida por “Una ojeada a la ciencia-ficción juvenil” de la maestra y escritora Montserrat Galicia. Hizo sobre todo mención de lo difícil que es publicar ciencia-ficción en catalán y siendo mujer. Esto se resumía en la expresión “Soy tres veces invisible”.

La siguiente conferencia, que era la última de la mañana, la expuso otro veterano de las Trobades, Lluís Fonseca, y su título fue “Desde el Profesor Tornasol hasta Harry Potter: Entre la ciencia y la magia”. Apoyándose en una presentación de powerpoint, herramienta normal en él, expuso la relación entre la ciencia y la magia durante los siglos, acompañando las diferencias con citas literarias muy bien escogidas.

Una vez Fonseca acabó, la mayoría de los asistentes a la Trobada nos dirigimos al restaurante “L’Atzucac”, sito justo delante del Palauet, ya que era allá dónde tenía lugar la comida oficial de este año. El local es estrecho y largo, lo que se tradujo en que nos colocasen en dos mesas alargadas, puestas la una enfrente de la otra. El menú, aunque bastante sofisticado, llenó a todos los comensales, que entre bocado y bocado, se enzarzaban en variadas conversaciones.

Una costumbre establecida en las Trobades, prácticamente una tradición, es que la primera charla tras la comida tenga lugar alrededor de un café, posibilitando así que los asistentes vayan dirigiendo lo que se han metido entre pecho y espalda. Pero esto suponía cierta pérdida de tiempo, principalmente por que se tenía que esperar a la apertura de la librería Robafaves, que otros años había cedido su tranquilo patio interior para este acto.

Así que con el objetivo de ganar tiempo para otra conferencia, este año volvimos directamente al Palauet y asistimos a una interesante mesa redonda sobre la obra del invitado de honor, el escritor gaditano Ángel Torres Quesada, dirigida por Eduardo Gallego, José Luís González y Joan Antoni Fernández. Como ATQ también estaba allí, el acto derivó en una especie de conversación entre los moderadores y el invitado.

Aunque había tema para estar horas charlando, el tiempo de que se disponía era limitado, y a las cinco y media fue el turno de Manuel Moreno, profesor de Física en la UPC, y otro de los veteranos de las Trobades. Con el título de “Fenómenos paranormales y espíritus malignos en el cine”, expuso la situación de la ciencia sobre estas cosas, todo esto ilustrado por muchos ejemplos y con aquella habilidad para meterse el público en el bolsillo tan típica de él.

La última charla de la tarde del sábado correspondía al invitado de honor, Ángel Torres Quesada, y su título fue “Cuando a eso de la ciencia ficción no sabían cómo llamarla (Breve historia de las novelas de veinte reales)”. Consistió sobre todo en una biografía literaria del autor a partir del momento en que publicó su primera novela, durante la cual Angel hizo un uso intensivo de su conocida gracia gaditana.

En cuanto ATQ finalizó su discurso, y tras los preceptivos aplausos, acabó la parte oficial del sábado, aunque naturalmente algunos de los asistentes la prolongaron varios minutos en el exterior en conversaciones totalmente informales. Pero todo acaba en este mundo, y al final todos se fueron a su casa a descansar y recuperar fuerzas para la segunda jornada, que empezaba algunas horas más tarde.

**********

Lo primero que se hacía el domingo era la asamblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasía (SCCFF), a las diez de la mañana, un acto que aparecía por primera vez en estas convenciones. Bajo la presidencia de Rosa Fabregat, fue muy plácida y disfrutó del infrecuente honor de que todas las propuestas fueran aprobadas rápidamente por unanimidad o por una amplia mayoría.

Como a las once ya había acabado todo, la conferencia “El estado actual de la investigación robótica” de Carme Torras, pudo empezar a la hora. Fue quizás la más instructiva e interesante de todas las charlas de esta edición, tal vez porque los términos robot y ciencia-ficción están indisolublemente unidos y se pudo averiguar que existen algunos mucho más adelantados de lo que puede parecer a partir de lo que nos llega a través de los medios de comunicación generalistas.

Uno de los muchos puntos comentados fueron las actuales luchas entre robots que se organizan en muchas Facultades. La sorpresa de esta trobada era asistir a uno de estos combates en una gran mesa imperial situada en una habitación para reuniones anexa a la sala de actos. Pero al final no fue posible y posiblemente muchos de los asistentes se quedaron con las ganas de ver este tipo de experimento con sus propios ojos.

El tiempo iba pasando y así se llegó a las doce y cuarto del mediodía, cuando estaba previsto que tuviera lugar la última charla de este año, “Sociología medioambiental en la ciencia-ficción” por el profesor de la UAB Louis Lemkow. Se dedicó a poner varios ejemplos de las denuncias que se hacen en el género de los graves problemas de nuestra sociedad, con una especial mención en el uso de la energía nuclear, un tema que actualmente vuelve a estar de actualidad.

Como todos los años, el penúltimo acto del Encuentro fue la entrega de los IX Premios Manuel De Pedrolo, que efectuó la misma hija del conocido escritor, Adelais de Pedrolo. El de mejor novela se lo llevaron Teresa Udina y Vladimir Hernández por “Horizonte de sucesos”, y el de mejor relato correspondió a Jordi Munné con “Regreso parcial”. Los dos serán publicados en un solo volumen por Ediciones Pagés.

Finalmente, Jaume Gragera, Concejal de Cultura del Ayuntamiento de Mataró clausuró las X Trobades de Ciència-Ficció y nos emplazó a todos el siguiente año. Entonces, y debido a que ya era bastante tarde, todo el mundo abandonó rápidamente el edificio, y mientras unos cuántos se dirigían al restaurante L’Atzucac para la comida de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasía, otras fueron a sus hogares, repartidos por los cuatro esquinas de este bello país.

Si quereis ver un completo reportaje fotográfico de las Trobades, utilizad este enlace.

30 de març 2006

Sobre Pasqual Enguídanos Usach

Teòricament, aquesta entrada hauria d’haver estat ocupada per una crònica de les X Trobades de Ciència-Ficció de Mataró, però la mort de Pasqual Enguídanos durant la matinada del dimarts 28 de març del 2006, ho ha canviat tot. I és que com un dels fundadors, fa ja set llargs anys, de la llista de correu dedicada a la seva obra, i després de que ja se n’hagi parlat en bastants blogs, com el de Rafa Marín, em sento obligat a escriure algunes paraules en el seu record.

Aquest no és el lloc per dir com vaig conèixer la Nissaga dels Aznar, de George H.White (un dels seus alter egos literaris), però si que vull dir que van omplir moltes hores de la meva adolescència. Em van influir tant que quan a segon de BUP, tenia que escriure un relat pel concurs literari del col·legi, vaig afusellar molts conceptes d’aquest univers, com els thorbods. Fins i tot vaig crear una substància, la “fertina”, que no era més que una còpia de la dedona, el fabulós metall antigravitatori, peça fonamental de l’exploració humana de la Via Làctia.

Després, vaig conèixer altres autors, però sempre he guardat un espai en el meu cor a les històries de la família fundada pel nostre coetani Miguel Angel Aznar de Soto. Passats els anys, vaig veure el llibre que la UPC havia publicat sobre la Nissaga dels Aznar. Aquest va conduir a conèixer altre gent a la que els agradava les mateixes novel·les, creàrem la llista, començàrem a escriure novel·les i contes que ampliaven i completaven l’univers creat per Enguídanos, etc.

Un bon dia va sortir la possibilitat d’anar a Llíria, població on Pasqual va viure tota la seva vida, a visitar-lo junt amb Pedro Garcia Bilbao i Agustín Jaureguizar. Després de trobar-nos a l’Estació del Nord de València, agafàrem la línia 1 del metro, l’antic carrilet, i cap a Llíria. Va ser durant el camí que Jaureguizar va comentar-nos que era mentre es desplaçava per aquells mateixos camps que Enguídanos escrivia les seves obres, d’anada i tornava de la feina. Naturalment, els trens no són els mateixos, però em va envair una certa sensació d’humilitat.

Finalment, ens situàrem al seu portal i allà ens va obrir la seva dona Carmen, que ens va conduir al saló, on ens esperava assegut al seu sofà i rodejat pels seus gats que no paraven de donar voltes per allà. A la fi tenia davant el mestre, el geni que havia creat tot sol un univers que ja voldrien molts autors de l’altre costat de l’Atlàntic. Tinguérem amb ell una conversa molt instructiva, mentre la seva dona s’ho mirava tot orgullosa i el seu fill ens va ensenyar tot cofoi els llibres de la sèrie “Heredó un Mundo”.

Posteriorment, hi hagueren altres homenatges, com el que li van fer molts integrants de la nostra llista de correu a València, i el de l’Ajuntament de Llíria, amb una exposició sobre la seva obra molt interessant que ell va inaugurar. Però el temps anava passant i ell cada cop era més gran. Primer va ser una malaltia que el va deixar molt prim, però de la que es va recuperar. I més aquí, la desaparició d’alguns éssers estimats, fins que ha estat ell el visitat per la dama de negre.

Ara ja no està amb nosaltres, però ens ha deixat un record inesborrable. Silente ha tornat a publicar la Nissaga dels Aznar, s’escriuen assaigs sobre la seva obra i es pronuncien conferències, s’entreguen premis en el seu nom, i una nova generació d’escriptors ha pres el relleu i a dia d’avui continuen escrivint novel·les en el seu univers. I per sobre de tot molts afeccionats encara el llegeixen i transmeten l’afecció a les noves generacions.

Així, que descansa en pau, Pasqual Enguídanos. Ni tu ni les aventures dels Aznar sereu oblidats en molt de temps.

******************************

Teóricamente, esta entrada tendría que haber sido ocupada por una crónica de las X Trobades de Ciència-Ficció de Mataró, pero la muerte de Pascual Enguídanos durante la madrugada del martes 28 de marzo del 2006 lo ha cambiado todo. Y es que como uno de los fundadores, hace ya siete largos años, de la lista de correo dedicada a su obra y después de que ya se haya hablado de dicho traspaso en varios blogs, como el de Rafa Marín, me siento obligado a escribir algunas palabras en su recuerdo.

Este no es el lugar para decir cómo conocí la Saga de los Aznar, de George H.White (uno de sus alter egos literarios), pero si que quiero decir que llenó muchas horas de mi adolescencia. Me influyó tanto que cuando en segundo de BUP, tenía que escribir un relato para el concurso literario del colegio, fusilé muchos conceptos de ese universo, como los thorbods. Incluso creé una sustancia, la “fertina”, que no era más que una copia de la dedona, el fabuloso metal antigravitatorio, pieza fundamental de la exploración humana de la Vía Láctea.

Después conocí a otros autores, pero siempre he guardado un espacio en mi corazón para las historias de la familia fundada por nuestro coetáneo Miguel Ángel Aznar de Soto. Pasados los años, vi el libro que la UPC había publicado sobre la Saga de los Aznar, éste condujo a conocer personas con las que compartía el gusto por las mismas novelas, creamos la lista, empezamos a escribir novelas y cuentos que ampliaban y completaban el universo creado por Enguídanos, etc.

Un buen día surgió la posibilitad de ir a Llíria, población donde Pascual vivió toda su vida, a visitarlo, junto con Pedro Garcia Bilbao y Agustín Jaureguizar. Tras encontrarnos en la Estación del Norte de València, cogimos la línea 1 del metro, el antiguo carrilet, y nos dirigimos a Llíria. Fue durante el camino que Jaureguizar nos comentó que era mientras se desplazaba por aquellos mismos campos, de ida y vuelto del trabajo, que Enguídanos escribía sus obras. Naturalmente, los trenes no son los mismos, pero me invadió una cierta sensación de humildad.

Finalmente, nos situamos a su portal y allá nos abrió su mujer, Carmen, que nos condujo al salón, dónde nos esperaba sentado en su sofá y rodeado por sus gatos que no paraban de dar vueltas. Al fin tenía delante al Maestro, el genio que había creado a solas un universo que ya querrían para si muchos autores del otro lado del Atlántico. Tuvimos con él una conversación muy instructiva, mientras su mujer se lo miraba todo orgullosa y su hijo nos enseñó contento los libros de la serie “Heredó un Mundo”.

Posteriormente, hubo otros homenajes, como el que le hicieron muchos integrantes de nuestra lista de correo en València, y el del Ayuntamiento de Llíria, con una exposición sobre su obra, muy interesante, que él inauguró. Pero el tiempo iba pasando y él cada vez era mayor. Primero fue una enfermedad que lo dejó muy delgado, pero de la que se recuperó. Y más adelante, la desaparición de algunos seres querido, hasta que ha sido él el visitado por la Dama de Negro.

Ahora ya no está con nosotros, pero nos ha dejado un recuerdo imborrable. Silente ha vuelto a publicar la Saga de los Aznar, se escriben ensayos sobre su obra y se pronuncian conferencias. También se entregan premios en su nombre y una nueva generación de escritores ha tomado el testigo y escriben novelas en su universo. Y por encima de todo muchos aficionados todavía lo leen y transmiten la afición a las nuevas generaciones.

Así, que descansa en paz, Pascual Enguídanos. Ni tú ni las aventuras de los Aznar seréis olvidados en mucho tiempo.